Facebook Twitter Google +1     Admin

dern

Quan cau, cau

Cafè i Muntanya

M’està passant una cosa estranya amb la muntanya que es veu des del meu cafè.

El cafè té un nom qualsevol que no concorda amb la seva realitat de borratxos indignats, cambreres immigrants i bufet lliure els diumenges amb descompte per a pensionistes.

La muntanya és...mutable. A primer cop d’ ull és una muntanya, la darrera de la cadena pre-litoral, afirmen els mapes físics, i, malgrat tot (sense voler desdenyar les conclusions dels insignes geòlegs que ha donat aquesta contrada), podria ésser perfectament un Himàlaia erosionat i desviat de latitud.

La meva muntanya té, tenia, per a ésser més exactes, la bellesa d’allò anodí: arbrets de copes arrodonides amb aspecte de pins, terra d’ un tó marró clar y tot de xalets esquitxant-la. Un racó de natura naturata retallat rera la sil.lueta del pont del tren, una fàbrica vella i els blocs que es dispersen assenyalant la fí del terme municipal. Tenir vistes a una perspectiva tan pintoresca, que hagués fet les delícies de qualsevol noucentista, presenta evidents avantatges per al meu temperament,; suavitzant-lo, catalanitzant-lo gairebé.

Això fins que la muntanya es va tornar negra. No s´hi va posar, no hi va haver cap núvol passatger, ni la va sobrevolar cap nau espacial (vaig parar-hi atenció), crec que, aquell dia, no van crucificar a cap messíes.

La meva muntanya, el meu retall de teló d’òpera de Montpou havia sigut substituït per un forat amb el seu contorn exacte visible encara sobre la cartolina blava del cel. On hi havia pins verds: negre. On hi havia terra polsosa, pols negra, no menys negre que la resta del retall.

I vet aquí que em teniu amb la boca oberta, a la taula de sempre del bar de sempre, amb el café de sempre, mirant una muntanya negra inexistent, o potser la que no existia era l’ altra, la muntanya amable.

De tots és sabut que l´opinió més fiable sobre qüestions fenomèniques és la de les mares. S’ ha escrit "mare, només n’hi ha una", però l’ eufemisme resulta completament inexacte. En realitat, les mares saben llatí i si els pregunteu sobre quelcom que no les afecti (es a dir, que no afecti llur concepció de l’ harmonía familiar), comprovareu com les mares estan dotades d’ uns sentits hiperdesenvolupatsa. És per això que, quan vaig trucar la meva mare i vaig dir-li:

- Mare? La muntanya és negra.

en comptes d’enviar-me a fregir espàrrecs, la meva mare es vesteix, baixa al carrer, es planta al meu costat i, després de mirar com qui mira una labor amb els punts fluixos, afirma amb total estoïcisme:

-Si filla, està negra. Puja a dinar, que hi ha macarrons.

-Peró abans no ho era, de negra, i no hi ha núvols. Formulo la pregunta mitg atònita mitg esperant despertar-me de cop.

-Si, si, no hi ha núvols. puja que fa fred.

Aquest matí la boira era tan espessa que no es veia l´altre costat del carrer. La muntanya ja no hi és,. He comprovat que aquest vespre han passat més trens que de costum. És lógic! No poden deixar aquelles pelleringues com a fons d’ una vil.la de províncies ; s´han endut el tros de cel que hi quedava. Potser demá quan s’ afartin de jugar amb els canons de fum a fer remolins sobre la broma, podrem veure el resultat final. M´hi fixaré per si aquest cop l’ artista acadèmic ha deixat estampada una firma o ha canviat algun traç.

Encara que el més provable és que segueixin suprimint bocins de paisatge: els blocs, la fàbrica, el pont del tren. I llavors, què?

-Mare

-Digues, estàs bé?

-Mare, crec que estan a punt de treure la casa.

I ma mare es vestirà, reuarà el carrer, es plantarà al meu costat i, rere mirar com qui mira una labor amb punts fluixos dirà, amb total estoícisme:

-Si filla, ja han llevat el pont. puja , que hi ha remenat.

-Però el pont no hi és i hi era! Protestaré.

- Si. Ara mateix truco a Déu i arreglo aquest disbarat.

09/06/2006 14:31 dern #. Que baixi Jung i ho vegi!

Comentarios » Ir a formulario



No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.





Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris