Facebook Twitter Google +1     Admin

dern

Quan cau, cau

La fira de les vanitats

20070722125150-85399537-10cbadf43c.jpg

Del lamentable espectacle de la Fira de Sant Jaume (espais fraccionats, una oferta cada cop més curiosa i, val a dir, Friki, de firaires, el Parc Sant Jordi inundat de pixarades equines amb els accessos ocupats per improvisades dutxes per als amics amb peülles) fins als periples de la construcció del nou palau firal de Reus (al concurs per a l'aixecament del qual el Senyor Arata Isozaki ha rebutjat ni tansols presentar-se) hi va molt menys del que sembla. Tinc la sensació que tot el que es relaciona amb el concepte de Fira estigui maleït a la nostra petita ciutat.

I dic petita, així, tranquilament i amb voluntat que ens n'adonem d'una vegada, l'encant de Reus ha estat sempre, com el seu avantatge, que no sóm una gran ciutat i que no sóm tampoc una capital i, per tant, podem aprofitar-nos de la tranquilitat i la llivertat que aixó ens confereix. És aquest intent de semblar més del que sóm el que obstaculitza, en gran mesura, el creixement de la ciutat. En comptes de promoure el que tenim -el Reus, París i Londres, l'encant de la segona ciutat de Catalunya, la historia d'una petita ciutat burgesa del tombant del s. XX que faria les delicies de qualsevol turista d'estar ben explicat- hi construïm a sobre xurros ultramoderns i, quan tenim la oportunitat de fer quelcom de nou, ens perdem en grandiloquencies que no serveixen per a res (em venen al cap les fredors descoratjadores de la remodel·lació del Mercat Central i de la Plaça de la Llivertat, que només han satisfet les espectatives dels frustrats skaters reusencs).

La notícia de la negativa d'Isozaki, fundada més en la rumorologia que en la realitat (no hi ha hagut una declaració oficial de l'estudi d'Isozaqui ni de l'ajuntament) ens ve al pel per a parlar de la política de promoció de la ciutat, centrada en les obres macarròniques, ai, volia dir faraòniques, del tipus Pallol i Gaudí Cente, dos dels nyaps més memorables de l'urbanisme socialista del s. XXI, només comparables, i en escala proporcional, al despropòsit del Fòrum barceloní. Val a dir, que el Gaudí Centre, La Capsa per als reusencs, l'ha perpetrada el mateix Toshiaki Tange, director de l'estudi d'Isozaki, o sigui que potser ens hem salvat d'una de bona.

Si fòs determinista pensaria que aquesta història vè de més lluny, que Reus està destinada a no donar cabuda als grans genis de l'arquitectura, que l'exili de Gaudí es perpetua en aquesta negativa creativa que ens arriva d'ultramar. Parafrasejant el Flickr d'en Komanche , a qui manllevo la fotografia que acompanya el text, Reus, quiere y no puede.

Per a sabre-ne més;

A la wikipedia en català

Al Diari de Tarragona

Comentarios » Ir a formulario



No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.





Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris