Reus-París

Reus maig 1931 París maig 1968

La història de la llamborda s’inicia amb els processos modernitzadors de les ciutats en la transició de l’Edat Moderna a la contemporaneïtat. Tot i que, de carrers empedrats en tenim una llarga història (llarga com la humanitat), no és fins al segle XIX que s’implanta el sistema de paviment a conseqüència de canvis econòmics i ideològics. Com que l’atapeïment de les ciutats medievals resulta antihigiènic per a les noves ciutats il.lustrades, es decideix començar a aplicar noves tècniques urbanístiques que incideixen sobre dos factors:

1. L’obertura de carrers i eixos viaris que evitin la reclusió de la ciutat per evitar revoltes populars i facilitin el transport de mercaderies que augmenten el seu volum amb el creixement de la producció i l’imperialisme colonial.

2. La higienització de la ciutat dotant-la de clavegueram, espais públics, carrers amb major amplada de llum i la eliminació dels fangars i femers situats als carrers que facilitaven la propagació d’epidèmies.

La tècnica de col·locació de la llamborda consisteix en recobrir l’espai rebaixat entre les aceres laterals, destinades al tràfic pedestre, emprant fileres de pedres iguals transversals a l’eix viari. La llamborda s’acostuma a col·locaren trencajunt i es remata amb fileres laterals del mateix material amb funció semblant als pianos en la Fórmula 1, impedir que els carros pugin a les aceres repel·lint-ne les rodes vers el centre de la calçada. Si teniu la possibilitat d’observar un carrer empedrat en llambordes que conservin la seva disposició original, podreu veure els solcs caurats pel desgast de les rodes al costat de la vorera.

La seva forma de paquet de sucre, reparteix l’escalfor del Sol cap a l’interior de la pedra amb un efecte d’iceberg (la superficie visible de la llamborda és mínima) permetent que la calor es dissipi amb facilitat i no s’acumuli al carrer. La seva dura superfície necessita menys manteniment que una carretera i actua higiènicament repel·lint vers les juntes el material sobrer, que drena més fàcilment que en qualsevol altre tipus de paviment. És antilliscant per als caminants i modera la velocitat dels vehicles de forma constant. És biodegradable i barata a causa de la seva fabricació seriada. Necessita, però, que el manteniment i la instal·lació les realitzin persones especialment preparades per a fer-ho, com passa amb totes les altres coses del món si volem que ens durin.

La versatilitat de la llamborda va dur-la a recobrir els carrers de ciutats industrials de tot Europa i llurs colònies al segle XIX i al llarg del XX. Reus, que aspirava a ser europea, no podia ser menys, i va dignificar tots els seus carrers, comercials i menestrals, industrials i de prestigi, deixant sense pavimentar les carreteres (que necessitaven major velocitat de circulació) i els passejos vorejats de plàtans fent un esforç per a afavorir la sensació de naturalitat en l’esbarjo. En arribar a Reus, el viatger tenia la sensació de trobar-se a un indret important, al dia del que succeïa al món, fet al qual contribuïen tant l’agitada vida política i cultural com la disposició de la ciutat i la cura dels seus carrers.

Al llarg del segle XX els canvis en la disposició dels carrers són evidents: s’ha tendit a una polarització dels tipus de vies vers grans avingudes per a la circulació o barris residencials en els que el paviment és descuïdat sistemàticament quant no recau sobre la comunitat de propietaris. Aquest model que apropa la planificació de les nostres ciutats a les de les ciutats extensives dels Estats Units és conseqüencia de l’augment del consum de combustibles fòssils i la popularització de l’automòvil privat. El mateix concepte D’Automòbil com a producte, comercialitza la necessitat de desplaçar-se a distàncies cada cop majors a més velocitat i l’exigència de comoditats per als usuaris d’aquests aparells que no existien al s. XIX. Per a un conductor reusenc del s. XXI sembla que l’antic símbol del progrés que fou la llamborda no és més que un obsolet obstacle per al seu monovolum.

Mirant la fotografia superior que correspon a París, on s’apilen les llambordes durant una protesta el Maig del 68 (que enguany commemorem) podem veure la culminació d’aquest procés en el moment en que l’economia de mercat donava el seu cop final a un occident que es recuperava de la llarga postguerra (aquí, a Espanya, sempre oblidem que Europa va tenir una duris sima postguerra i que se’n van sortir molt més de pressa que nosaltres). Els joves parissin aconseguien alçar els obrers i pensadors de tot el món emprant dos poderosos símbols reconvertits, els murs i els carrers, els elements dels quals esdevenien armes de la revolta. Alçar les llambordes per descobrir "la platja sota el carrer" o llençar les llambordes contra la policia, fer-ne una barricada com tantes se’n feren durant les guerres de la primera meitat del s. XX, reapropiar-se d’un espai que és de tots i ens estan manllevant.

A Reus, ja no en queden, de llambordes, fins i tot als carrers peatonals, s’ha optat per posar-hi paviments de "disseny", amb peces i materials inharmònics, errors de drenatge,pendents que semblen sortit d’un malson, grans superfícies cimentades on s’enganxen els xiclets i la cera de les processons adoptant l’aspecte d’un enorme i continuu herpes desdibuixant el païsatge tradicional de la ciutat, el seu encant sota la pluja, la memòria dels passejants. Argumentaran que obstaculitzaven la circulació: no els cregueu, el que obstaculitzaven era el negoci. Els terres de plaques s’han de canviar cada deu anys (mireu , per exemple els del Mercat Central) mentre les llambordes poden durar milenis. Sobre el patrimoni i la memòria, de segur que hi ha èpoques i fets que es millor no remoure massa sobint.

La imatge de Reus l’he presa del bloc Consuetudinarium