Persistencia de la memoria

La ciutat invisible

Hi ha ciutats més reals que les ciutats mateixes, construïdes d’imatges i records, de paraules, somnis i creacions que les reconstrueixen en la ment dels seus habitants i les dibuixen a la fantasia dels que esperen visitar-les algun dia.

La meva ciutat corre apressadament el camí de la realitat a l’invisible i els que hi vivim passem penes i fatics per fixar-ne la imatge en els temps canviants.

Avui dissenyo -guiada pels consells dels amics assistents a la Ruta Literària per Reus a propòsit de les Rutes literàries pel Baix Camp de Dolors Requena i Fina Masdeu- el plànol mental d’allò que ja no existeix físicament però que tots donem per nostre. És una petita visió, que aniré ampliant i que podreu seguir en el fil del bloc Persistència de la memòria, per fascicles, a l’estil de quan la ciutat invisible era tangible i real.

• Quarters, una estació i una plaça amb polèmica

Quants canvis! Parlarem de la plaça de la Llibertat i la seva fabulosa història de tomba i gires.

• Un violinista a la porta del Kursal

Una visió cinematogràfica de la ciutat.

• Els botons del Ceferino

Els qui recordeu l’article Street Art estareu tristois en saber que l’entranyable obra mural ha estat traslladat a la deixalleria en forma de sac de runa.

• Del Campanaret a Mart

De campanars, a Reus, n’hi havia dos, per als que no el vau arribar a veure – el campanaret va ser enderrocat l’any 1969-  i per als nostàlgics, tindrem una visita guiada a càrrec d’un Elefant Torrat.

• Una aranya que  sap de matemàtiques

No només d’edificis viu la dona, us n’explicaré una de parament viatger.

• Caixa o faixa

Un convent de Carmelites i un casino confraternitzen amb el teatre més nostrat i més deixat de la mà de déu.

• L’Hotel de Londres i l’Hotel de París.

Hotels i hostals que ja no hi són.

• Cariàtides de canya i cordill.

Puces gegants, feres ferotges, una crisi grega ... Encara en passen per a llogar-hi cadires.

• El centre del món

Reus és el centre del món. Forges i Dalí ho confirmen.

• La torre més bella

Sense el vel de reixeta, que no dubtem que la fes ben misteriosa, la casa Navàs fa tota una altra cara. Encara hi ha, però, qui vol dur de l’invisible al visible el que una bomba feixista ens manllevà.

• Una capça amb polèmica

Milers de turistes japonesos tenen més ull que naltros i visiten directament les obres de Gaudí.

• Casa meva és casa vostra

Heu viscut mai en una casa de 1886? Una narració sentimental amanida amb vodka d’estraperlo.

• Uns esgrafiats que no ho són

Anem de cara a barraca: Ens endinsem en el misteriós món del POUM (el municipal, no el partit polític)

• RTV (de Reus de Tota la Vida)

Un repàs per les botigues de Reus i els  desastres econòmico-urbanístics de la societat de consum.

Sigueu pacients i comprensius  amb l’autora: aquests articlets aniran sortint tal com raja i no necessàriament per l’ordre citat i n’hi aniré afegint algun altre que ara mateix ja em balla pel cap i molts d’altres que, de ben segur, l’actualitat local ens portarà, puig que Reus és l’única ciutat del món que pot presumir de tenir dos museus invisibles.

 

El magnífic volum de Dolors Requena i la Fina Masdeu el podeu trobar a la venda a la Llibreria Gaudí.

Street Art

Tot i que més conegut per la seva faceta d’aquarel·lista, de temes amables i pinzellades vibrants, que tanta fama li ha donat en els salons de les cases benestants reusenques, en CEFERINO OLIVÉ CABRÉ (Reus 1907- Tarragona 1995) va iniciar la seva vida creativa submergint-se de ple en les avantguardes del s. XX.

Rere els primers estudis  a l’Escola Municipal de Reus amb el pintor Tomàs Bergadà, als anys XX, en Ceferino aterra a la Llotja de Barcelona des d’on emprendrà, l’any 1929, els seus treballs per a l’Exposició Universal de Barcelona com a cartellista i decorador. Més endavant treballaria també com a decorador teatral als tallers de Vilaró i Valls.

D’aquesta època en data l’obra que us presentem, un fresc que avui en dia podem veure, molt malmès, al costat de la Merceria Parisi, establiment per a la promoció del qual fou creada.

La gran qualitat tècnica en l’execució d’aquest fresc la podem deduir de la durada que ha tingut aquesta obra, que ha amenitzat les passejades dels reusencs, Llovera amunt, Monterols avall, durant  quasi cent anys. Aquest  anunci comercial era  vist (conscient o inconscientment) per tots els que pujaven cap a l’estació de la Plaça Llibertat i per aquells que compraven el tiquet dels autobusos de línia a la cantonada del malaurat Campanaret. Ha estat en la darrera dècada quan l’obra ha començat a patir el desgast del temps i la intempèrie, partint de les lesions sofertes pel vandalisme accidental i el desconeixement. La presència d’un botó extra, dibuixat en guix a la part superior de la composició és la darrera aportació del graffitisme de pa sucat amb oli que practiquen determinats col·lectius.

La composició deriva dels conceptes fabrils cultivats pel futurisme fotogràfic (amb arrel, per exemple, a la família Català) i el cartellisme d’entreguerres amb un viratge cap al collage cubista en la gamma de grisos emprada i l’esquematització dels objectes representats.

L’acurat aspecte tipogràfic és el punt fort de la composició, en que la paraula MERCERIA entravessa l’eix transversal del mural sobreposant-se a la imatge de base, en que podem distingir una vista d’origen macrofotogràfic d’un paquet de botons i,  a la part superior de la composició, un cabdell de llana, en una clara desproporció respecte la imatge dels botons, que reforça el concepte de catàleg mercantil de l’obra.

Donats els temps que corren, seria utòpic pensar que un procés de restauració i consolidació in situ d’aquest petit tresor de l’street art reusenc fos viable a llarg termini però no seria tant descabellat demanar una intervenció d’urgència per tal de rescatar aquesta peça de l’estat d’amenaça en que es troba, donada la dèria municipal de facilitar el trinxat de  les façanes del comerç tradicional reusenc.

Reus-París

Reus maig 1931 París maig 1968

La història de la llamborda s’inicia amb els processos modernitzadors de les ciutats en la transició de l’Edat Moderna a la contemporaneïtat. Tot i que, de carrers empedrats en tenim una llarga història (llarga com la humanitat), no és fins al segle XIX que s’implanta el sistema de paviment a conseqüència de canvis econòmics i ideològics. Com que l’atapeïment de les ciutats medievals resulta antihigiènic per a les noves ciutats il.lustrades, es decideix començar a aplicar noves tècniques urbanístiques que incideixen sobre dos factors:

1. L’obertura de carrers i eixos viaris que evitin la reclusió de la ciutat per evitar revoltes populars i facilitin el transport de mercaderies que augmenten el seu volum amb el creixement de la producció i l’imperialisme colonial.

2. La higienització de la ciutat dotant-la de clavegueram, espais públics, carrers amb major amplada de llum i la eliminació dels fangars i femers situats als carrers que facilitaven la propagació d’epidèmies.

La tècnica de col·locació de la llamborda consisteix en recobrir l’espai rebaixat entre les aceres laterals, destinades al tràfic pedestre, emprant fileres de pedres iguals transversals a l’eix viari. La llamborda s’acostuma a col·locaren trencajunt i es remata amb fileres laterals del mateix material amb funció semblant als pianos en la Fórmula 1, impedir que els carros pugin a les aceres repel·lint-ne les rodes vers el centre de la calçada. Si teniu la possibilitat d’observar un carrer empedrat en llambordes que conservin la seva disposició original, podreu veure els solcs caurats pel desgast de les rodes al costat de la vorera.

La seva forma de paquet de sucre, reparteix l’escalfor del Sol cap a l’interior de la pedra amb un efecte d’iceberg (la superficie visible de la llamborda és mínima) permetent que la calor es dissipi amb facilitat i no s’acumuli al carrer. La seva dura superfície necessita menys manteniment que una carretera i actua higiènicament repel·lint vers les juntes el material sobrer, que drena més fàcilment que en qualsevol altre tipus de paviment. És antilliscant per als caminants i modera la velocitat dels vehicles de forma constant. És biodegradable i barata a causa de la seva fabricació seriada. Necessita, però, que el manteniment i la instal·lació les realitzin persones especialment preparades per a fer-ho, com passa amb totes les altres coses del món si volem que ens durin.

La versatilitat de la llamborda va dur-la a recobrir els carrers de ciutats industrials de tot Europa i llurs colònies al segle XIX i al llarg del XX. Reus, que aspirava a ser europea, no podia ser menys, i va dignificar tots els seus carrers, comercials i menestrals, industrials i de prestigi, deixant sense pavimentar les carreteres (que necessitaven major velocitat de circulació) i els passejos vorejats de plàtans fent un esforç per a afavorir la sensació de naturalitat en l’esbarjo. En arribar a Reus, el viatger tenia la sensació de trobar-se a un indret important, al dia del que succeïa al món, fet al qual contribuïen tant l’agitada vida política i cultural com la disposició de la ciutat i la cura dels seus carrers.

Al llarg del segle XX els canvis en la disposició dels carrers són evidents: s’ha tendit a una polarització dels tipus de vies vers grans avingudes per a la circulació o barris residencials en els que el paviment és descuïdat sistemàticament quant no recau sobre la comunitat de propietaris. Aquest model que apropa la planificació de les nostres ciutats a les de les ciutats extensives dels Estats Units és conseqüencia de l’augment del consum de combustibles fòssils i la popularització de l’automòvil privat. El mateix concepte D’Automòbil com a producte, comercialitza la necessitat de desplaçar-se a distàncies cada cop majors a més velocitat i l’exigència de comoditats per als usuaris d’aquests aparells que no existien al s. XIX. Per a un conductor reusenc del s. XXI sembla que l’antic símbol del progrés que fou la llamborda no és més que un obsolet obstacle per al seu monovolum.

Mirant la fotografia superior que correspon a París, on s’apilen les llambordes durant una protesta el Maig del 68 (que enguany commemorem) podem veure la culminació d’aquest procés en el moment en que l’economia de mercat donava el seu cop final a un occident que es recuperava de la llarga postguerra (aquí, a Espanya, sempre oblidem que Europa va tenir una duris sima postguerra i que se’n van sortir molt més de pressa que nosaltres). Els joves parissin aconseguien alçar els obrers i pensadors de tot el món emprant dos poderosos símbols reconvertits, els murs i els carrers, els elements dels quals esdevenien armes de la revolta. Alçar les llambordes per descobrir "la platja sota el carrer" o llençar les llambordes contra la policia, fer-ne una barricada com tantes se’n feren durant les guerres de la primera meitat del s. XX, reapropiar-se d’un espai que és de tots i ens estan manllevant.

A Reus, ja no en queden, de llambordes, fins i tot als carrers peatonals, s’ha optat per posar-hi paviments de "disseny", amb peces i materials inharmònics, errors de drenatge,pendents que semblen sortit d’un malson, grans superfícies cimentades on s’enganxen els xiclets i la cera de les processons adoptant l’aspecte d’un enorme i continuu herpes desdibuixant el païsatge tradicional de la ciutat, el seu encant sota la pluja, la memòria dels passejants. Argumentaran que obstaculitzaven la circulació: no els cregueu, el que obstaculitzaven era el negoci. Els terres de plaques s’han de canviar cada deu anys (mireu , per exemple els del Mercat Central) mentre les llambordes poden durar milenis. Sobre el patrimoni i la memòria, de segur que hi ha èpoques i fets que es millor no remoure massa sobint.

La imatge de Reus l’he presa del bloc Consuetudinarium

Eduardo Galeano

Hacía pocos años que había terminado la guerra de España y la cruz y la espada reinaban sobre las ruinas de la República. Uno de los vencidos, un obrero, recién salido de la cárcel, buscaba trabajo. En vano revolvía cielo y tierra. No había trabajo para un rojo. Todos le ponían mala cara, se encogían de hombros o le daban la espalda. Con nadie se entendía, nadie lo escuchaba. El vino era el único amigo que le quedaba. Por las noches, ante los platos vacíos, soportaba sin decir nada los reproches de su esposa beata, mujer de misa diaria, mientras el hijo, un niño pequeño, le recitaba el catecismo.

Mucho tiempo después, Josep Verdura, hijo de aquel obrero maldito, me lo contó. Me lo contó en Barcelona cuando yo llegué al exilio. Me lo contó: el era un niño desesperado que quería salvar a su padre de la condenación eterna y el muy ateo, el muy tozudo, no entendía razones

- Pero papá - le dijo Josep llorando - Si Dios no existe, ¿quien hizo el mundo?

- Tonto - dijo el obrero, cabizbajo, casi en secreto - Tonto. Al mundo lo hicimos nosotros, los albañiles

Yakin i Boaz