Dalt la branca trencadissa
d’una liana tropical
balla un lèmur amical
tot fotent-se un Moscovita.
Els animals de la jungla
que l’animen i l’adoren
esperen el show fa una hora
i ja no hi cap ni una ungla.
Quan comença l’espectacle
Lèmur, tot un trapezista,
sorprèn famelles i mascles
tombarellant per la pista
i responent logaritmes
Deu ser la primavera peró em sembla que alguna cosa canvia.
Com es fa evident a les estacions de tren, qualsevol retorn pot ser el preludi d'una nova partença. Ara, però, toca tornar.
Acabo de descobrir una cosa: la meva ombra pot arrivar a ser increïblement gran. M’espanto de mi.
Projectada a una paret a una mançana de distància, per sobre dels jardins dels veïns, faig un cap rodó, que no m’afavoreix gens.
Ni tansols he pogut jugar gaire estona a fer ombres xinesques i, em fa l’efecte que encara hi ha un troç de mí (gran i fosc) projectat al mur de maons de la casa del davant i que en qualsevol moment m’he d’escolar entre les penombres per bufar-me vora els llavis; i llavors tindré tanta por que em quedaré immòbil (vull dir l’altre jo, jo en technicolor) sentint com els meus dos alès es barregen, llavors, si no apareix algú inesperadament o crido molt fort, puc començar a compadir-me de mí mateixa.
Record de pànic que va succeïr al Carrer Miquel Àngel suscitat per una fotografia presa en les jornades de l’AJJRR el 2006.
Aquests dies m'estic llevant més d'hora. Quan arrivo a l'estació el món te l'aspecte d'alló inconclús, com si encara s'hagués de definir en possibilitats no necessàriament millors que les del dia anterior. Potser per aixó no m'he sorpres en descobrir que en una paperera de l'estació hi descansa una cistella d'el.laboració cirodiílica, amb els seus vímets sobresortint de les vores, talment com si algú l'haguès tombat, sense voler en intentar abastar les panotxes del seu interior.
A la foto: la iluminació de l'estació de Reus a les 6 del matí.
P-Avui he llegit a una pàgina d'internet que una persona normal i corrent, neta i polida, té al cos més èssers vius que èssers humans té la Terra ara mateix!!
Dern-Jo soc el Déu dels meus microorganismes! Soc un petit planeta caòtic que ells mai podran entendre del tot.
P-No podran entendre pero el tenen conquerit!!!
Dern-No em tenen conquerida, em tenen parcialment ocupada.
¿Què hi fa si especifiquem les circunstàncies?
¿si altres homes o els mateixos
mouen els fils que separen
altres destins o els nostres?
Sempre és la mateixa guerra.
La Despilfarración Picturesfilms presenta:
A Madeleine Carrol
y
Paquito Calahorra
en la película
(de buenos y de malos,
de malos y de buenos,
de tanques humanos,
de hombres en conserva
y de "ESO" )
¡¡¡¡¡LA HORQUILLA INVISIBLE VUELVE!!!!!!!!
Elevant-se vers regions on res es mesura amb els varems del cos. Sense límits.
Res doblega la lleugera inflexió que diferencia el que penso i sento del que penses i fas.
En una bàscula dimunuta l'arcàngel sostè vint-i-un grams de llàgrimes, enzims i material genètic.
Dictamina: aniràs a l'infern, de segur que t'agradarà. No crec que tinguis temps per a pensar gaire.
Llença la teva ànima en un calaix on hi ha escrit en lletres daurades: NUMERUS, PONDUS, MENSURA. Per a ser absoluts, penses que ocupen ben poc.
Trona. Sant Pere mou els mobles.
El món es carrega d'una energia especial i em vènen moltes ganes de còrrer sota la pluja.
M’està passant una cosa estranya amb la muntanya que es veu des del meu cafè.
El cafè té un nom qualsevol que no concorda amb la seva realitat de borratxos indignats, cambreres immigrants i bufet lliure els diumenges amb descompte per a pensionistes.
La muntanya és...mutable. A primer cop d’ ull és una muntanya, la darrera de la cadena pre-litoral, afirmen els mapes físics, i, malgrat tot (sense voler desdenyar les conclusions dels insignes geòlegs que ha donat aquesta contrada), podria ésser perfectament un Himàlaia erosionat i desviat de latitud.
La meva muntanya té, tenia, per a ésser més exactes, la bellesa d’allò anodí: arbrets de copes arrodonides amb aspecte de pins, terra d’ un tó marró clar y tot de xalets esquitxant-la. Un racó de natura naturata retallat rera la sil.lueta del pont del tren, una fàbrica vella i els blocs que es dispersen assenyalant la fí del terme municipal. Tenir vistes a una perspectiva tan pintoresca, que hagués fet les delícies de qualsevol noucentista, presenta evidents avantatges per al meu temperament,; suavitzant-lo, catalanitzant-lo gairebé.
Això fins que la muntanya es va tornar negra. No s´hi va posar, no hi va haver cap núvol passatger, ni la va sobrevolar cap nau espacial (vaig parar-hi atenció), crec que, aquell dia, no van crucificar a cap messíes.
La meva muntanya, el meu retall de teló d’òpera de Montpou havia sigut substituït per un forat amb el seu contorn exacte visible encara sobre la cartolina blava del cel. On hi havia pins verds: negre. On hi havia terra polsosa, pols negra, no menys negre que la resta del retall.
I vet aquí que em teniu amb la boca oberta, a la taula de sempre del bar de sempre, amb el café de sempre, mirant una muntanya negra inexistent, o potser la que no existia era l’ altra, la muntanya amable.
De tots és sabut que l´opinió més fiable sobre qüestions fenomèniques és la de les mares. S’ ha escrit "mare, només n’hi ha una", però l’ eufemisme resulta completament inexacte. En realitat, les mares saben llatí i si els pregunteu sobre quelcom que no les afecti (es a dir, que no afecti llur concepció de l’ harmonía familiar), comprovareu com les mares estan dotades d’ uns sentits hiperdesenvolupatsa. És per això que, quan vaig trucar la meva mare i vaig dir-li:
- Mare? La muntanya és negra.
en comptes d’enviar-me a fregir espàrrecs, la meva mare es vesteix, baixa al carrer, es planta al meu costat i, després de mirar com qui mira una labor amb els punts fluixos, afirma amb total estoïcisme:
-Si filla, està negra. Puja a dinar, que hi ha macarrons.
-Peró abans no ho era, de negra, i no hi ha núvols. Formulo la pregunta mitg atònita mitg esperant despertar-me de cop.
-Si, si, no hi ha núvols. puja que fa fred.
Aquest matí la boira era tan espessa que no es veia l´altre costat del carrer. La muntanya ja no hi és,. He comprovat que aquest vespre han passat més trens que de costum. És lógic! No poden deixar aquelles pelleringues com a fons d’ una vil.la de províncies ; s´han endut el tros de cel que hi quedava. Potser demá quan s’ afartin de jugar amb els canons de fum a fer remolins sobre la broma, podrem veure el resultat final. M´hi fixaré per si aquest cop l’ artista acadèmic ha deixat estampada una firma o ha canviat algun traç.
Encara que el més provable és que segueixin suprimint bocins de paisatge: els blocs, la fàbrica, el pont del tren. I llavors, què?
-Mare
-Digues, estàs bé?
-Mare, crec que estan a punt de treure la casa.
I ma mare es vestirà, reuarà el carrer, es plantarà al meu costat i, rere mirar com qui mira una labor amb punts fluixos dirà, amb total estoícisme:
-Si filla, ja han llevat el pont. puja , que hi ha remenat.
-Però el pont no hi és i hi era! Protestaré.
- Si. Ara mateix truco a Déu i arreglo aquest disbarat.
En un cofre como este guardo:
-A un lado Ásia, al otro Europa y allà a su frente, Estanbúl
-El barco pirata de Playmobil
-A Iñigo Montoya disfrazado de Pirata Roberts
-Un doblón de oro maya que robé al Capitàn Sparrow.
-El mapa del tesoro de la Isla de las Cabezas Cortadas, tatuado en piel humana
-Los calzoncillos de Le-Chuck
Y para terminar: ¡Jo! ¡Jo! ¡Jo! ¡La botella de ron!
D´or i hores
talment, s´escola
el meu reialme
adormit al resguard
d´una vela.
Què lluny el far!