dern

Jordi Sarsanedas

Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.
És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, musica
d’un envelat d’estiu.
És festa perquè t’estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dins els teus ulls, camino.
pels negres carrers curulls
de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí
És festa perquè m’estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells

Etiquetas: Jordi_Sarsanedas, festa_major, tu

Ulisses (el pecat)

Quan Ulisses tornava a Itaca imaginava bé el seu palau: el pati amb columnes de fust roig com les terres dels conreus cultivats per esclaus, el coronament d’un negre profund confonent-se amb cel estelat de les nits a l’Hèl.lade. Els murs interminables en la seva geometria enigmàtica coberts d’imatges dels monstres amb que els pintors mai combatrien. L’alcova closa on Penèlop esperava teixint i desteixint el tapis de la seva vida solitària amb fils que el lligaven de pensament i d’esperit a la llar somiada.

Ulisses era molt ric, i en la seva riquesa niava el seu orgull d’home jove, de cabdill, d’aventurer. I quan va ser prou temps fora casa, quan va veure que de tots els monstres que sotjaven el mar, era l’Agent Immobiliari (seguidors d’Hermes el comerciant de peus subtils) el més temible adversari de l’home lliure, tornà a ca

Etiquetas: Ulisses, vivenda, Reus, Empar_Pont

Hacía pocos años que había terminado la guerra de España y la cruz y la espada reinaban sobre las ruinas de la República. Uno de los vencidos, un obrero, recién salido de la cárcel, buscaba trabajo. En vano revolvía cielo y tierra. No había trabajo para un rojo. Todos le ponían mala cara, se encogían de hombros o le daban la espalda. Con nadie se entendía, nadie lo escuchaba. El vino era el único amigo que le quedaba. Por las noches, ante los platos vacíos, soportaba sin decir nada los reproches de su esposa beata, mujer de misa diaria, mientras el hijo, un niño pequeño, le recitaba el catecismo.

Mucho tiempo después, Josep Verdura, hijo de aquel obrero maldito, me lo contó. Me lo contó en Ba

Quan vas visitar per primer cop casa meva, els nervis em van fer oblidar la distància entre les meves mans i el terra i no va ser sinó un petit cantiret qui en va patir les conseqüències. Poc a poquet, amb paciència de veterinari rural, vas mira la reparació precària que vaig aconseguir fer-ne i vas diagnosticar:

- No es un caballet trencat. Cuida'l, que és un unicorn que ha perdut la banya.

Etiquetas: memoria, art_popular

El vendabal huracanaaaado

soplava iNcohereNte

Al sur, en Jaén. Dónde la geometría precisa de los olivos muestra la lucha del hombre por dominar la sierra salvaje que se erige a su espalda, con la amenaza tácita de regresar algún día y reconquistar el abrazo de sus calurosos atardeceres y las infinitas estrellas.

Luego el regreso, atravesando Castilla.

Las lomas surcadas de molinos toman el espíritu del aire y cada vuelta de las aspas empuja el horizonte, abajo, profundo, sumiéndolo en la tierra, que se impregna de infinito.

Digues que sí, Guillermina, a mí també em faria il·lusió que es Jaume visitès casa meva, sobretot en aquests dies de revetlles en que les nits s’escurcen i que surti el sòl sembla mès possible que mai.

Dalt la branca trencadissa

d'una liana tropical

balla un lèmur amical

tot fotent-se un Moscovita.

Els animals de la jungla

que l'animen i l'adoren

esperen el show fa una hora

i ja no hi cap ni una ungla.

Aquests dies m'estic llevant més d'hora. Quan arrivo a l'estació el món te l'aspecte d'alló inconclús, com si encara s'hagués de definir en possibilitats no necessàriament millors que les del dia anterior. Potser per aixó no m'he sorpres en descobrir que en una paperera de l'estació hi descansa una cistella d'el.laboració cirodiílica, amb els seus vímets sobresortint de les vores, talment com si algú l'haguès tombat, sense voler en intentar abastar les panotxes del seu interior.

A la foto: la iluminació de l'estació de Reus a les 6 del matí. 

La Despilfarración Picturesfilms presenta:

A Madeleine Carrol

y

Paquito Calahorra

en la película

(de buenos y de malos,

de malos y de buenos,

de tanques humanos,

de hombres en conserva

y de "ESO" )

¡¡¡¡¡LA HORQUILLA INVISIBLE VUELVE!!!!!!!!

M'està passant una cosa estranya amb la muntanya que es veu des del meu cafè.

El cafè té un nom qualsevol que no concorda amb la seva realitat de borratxos indignats, cambreres immigrants i bufet lliure els diumenges amb descompte per a pensionistes.

La muntanya és...mutable. A primer cop d' ull és una muntanya, la darrera de la cadena pre-litoral, afirmen els mapes físics, i, malgrat tot (sense voler desdenyar les conclusions dels insignes geòlegs que ha donat aquesta contrada), podria ésser perfectament un Himàlaia erosionat i desviat de latitud.

La meva muntanya té, tenia, per a ésser més exactes, la bellesa d'allò anodí: arbrets de copes arrodonides amb aspecte de pins, terra d' un tó marró clar y tot de xalets esquitxant-la. Un racó de natura naturata retallat rera la sil.lueta del pont del tren, una fàbr

D' avui no passa, habia d'e posar-hi una faula.

Aquesta es la meva preferida, Mariano.

129 La humedad y los poros

Había una humedad que vivía en una vivienda de protección oficial y, siguiendo su tendencia natural a respirar, levantaba los azulejos del cuarto de baño, se asomaba por los techos, hacia florecer los papeles pintados de las paredes y bufaba los suelos, y, se preguntaba por qué los arquitectos no se habían dado cuenta de que la humedad era como el sudor de la tierra, y, así como el cuerpo humano tenia sus poros, también los edificios, las constituciones, las leyes, los amores imposibles y las revoluciones necesitaban poros, es decir, caminos de salida, y, cuando no se los ponían, era peor.