Willi Site vs Herr Mittelmass

Avui ha transcendit als mitjans de comunicació la mort, durant la setmana passada, del pintor alemany Willi Sitte. A cop de teletip, mala llet anticomunista i ignorància, els diaris digitals (déu me’n guard d’ocupar cinc minuts de tele en això) s’han dedicat a presentar-lo com el "principal exponent de l’art per encàrrec del Politburó de la RDA"  en uns fantàstics articles de periodisme-ficció en que Sitte és retratat com un agent de l’Stasi amb pinzell.

Si a algú se li desperta la curiositat (jo mai perdo l’esperança), aquí podreu trobar unes quantes dades fidedignes sobre l’obra i la vida d’aquest autor

El pintor i dissenyador gràfic Willi Sitte va néixer a Chrastava (Txecoslovàquia), l’any 1932. El seu pare, d’origen alemany, fou un dels fundadors del Partit Comunista Txec, ideologia que el pintor va defensar tota la seva vida.

Va començar a estudiar art a 1936 a l’  escola del Museu Industrial del Nord de Bohèmia,  a Liberec, i més tard en el Hermann Goring Meisterschule de la que va ser expulsat per publicar una carta crítica amb els mètodes d’ensenyament del centre.

Els seus primers treballs estan molt influïts per l’estètica industrial futurista de l’època, amb una tendència més aviat decorativa, derivada de la formació en disseny tèxtil.

L’expulsió de l’escola li va comportar el reclutament forçós a l’exèrcit feixista, que el va enviar al front de l’Est el 1941, on va contraure icterícia. Convalescent, va ser traslladat a una casa de vacances a Itàlia, on va desertar unint-se als partisans italians.

En 1946, va tornar a la seva ciutat natal unint-se al SED, un grup anti-feixista alemany. Ja actiu en el moviment juvenil comunista dels anys 30, aviat es va traslladar al que llavors era la zona d’ocupació soviètica d’Alemanya.

En la postguerra europea la pintura de Sitte es polititza i especialitza en la critica al capitalisme servint-se d’al·legories, temes bíblics, filosòfics, mitològics amb una extrema agressivitat formal molt allunyada del que s’entén comunament com a “Realisme Socialista” ja que de realista en té poc i de socialista bastant més que l’art propagandístic stalinista, amb una tècnica personal de desestructuració de la imatge presa de Léger i Picasso i una paleta  i temàtica més properes al muralisme mexicà.

Representant de l’escena artística més rebel i poc convencional de l’RDA, Sitte va defensar, la independència dels funcionaris culturals cosa que li va comportar problemes amb el seu partit, arribant a prohibir-li l’ensenyament, malgrat la seva militància  i prestigi.

El 1972 la tercera Biennal de Florència el va guardonat amb la medalla d’or i el  1974,  la unió d’artistes i artesans, (la Verband der DDR Bildender Künstler) el va nomenar Secretari General, càrrec que va ostentar fins 1988, mantenint una postura de defensa de la visió socialista del món rere la reunificació, com podreu imaginar, una postura molt poc còmoda per al govern reunificat, que encara avui aposta per l’Art de l’Oest com a símbol de la lluita per a la unificació alemanya i, per extensió a la construcció d’aquesta meravellosa Europa de l’Euro (sempre m’ha fet gràcia la definició).

Rere la caiguda del mur l’ostracisme institucional a que el sotmet el govern alemany el duu a una temàtica molt més intimista: l’audàcia formal de les seves eròtiques composicions, la transgressió d’apostar per una figuració no bucòlica, tant poc apta per al saló burgès com per al galerista de l’abstracte.

L’art de Sitte és encara considerat per l’establishment artístic alemany dins el calaix  de ’propaganda’ de l’extinta Alemanya de l’Est, quan és, purament, creació artística feta per un marxista. La inclusió d’obres de Sitte  en les retrospectives d’art contemporani alemany de la Neue Nationalgalerie de Berlín (2003) i Weimar (2012)  ha estat un nou intent de contraposar els valors de l’art propagandístic al servei la RDz_SiteA, en contraposició dels valors sorgits a l’altre costat del Mur no encotillats com a art oficial i que van funcionar per lliure, tot i les pressions sobre les seves creacions.

Els alemanys, però, continuen valorant i col·leccionant les seves obres. Recorden Sitte com a dissenyadors dels cartells dels Jocs Olímpics del 80 i pels  les seves impactants visions de la guerra i crítica social. Així m’agradaria també recordar-lo, dedicant aquest petit article, als "Senyor mediocritat" (Herr Mittelmass és el nom del quadre que il·lustra l’article) que porten tota la setmana omplint els digitals de merda convençuts de que els bons són els que els paguen i els dolents els que creiem en un món més just.