Facebook Twitter Google +1     Admin

dern

Quan cau, cau

Venedors de monstres i addictes a la por

Aquests dies he vist la por cara a cara. Com la gent viu amb temor el dia a dia. Por de dir, de ser sentit, de ser descobert pensant, de ser associat a una idea política. Acceptem xantatges i feines per por de no tirar endavant; acceptem els mediocres i els covards per por de ser despatxats, acceptem hipotecar les nostres vides per si de cas necessitem una casa en propietat (cal tenir una inversió) o un cotxe (cal tenir un mitjà per desplaçar-se si surt una feina al Catllar, o si ens agafen cagarrines, o si explota la nuclear). Cal que ens cobrim les espatlles, cal assegurar-nos de que no ens la fotran.

Cal també que no es noti, que la por no aflori. Perquè fa por semblar vells, dèbils o tristos. Perquè si ets jove, optimista i valent prou se'n guardaran de fer-te mal.

Si no ets un d'ells, ho has de semblar. Sent pena pels pobres, sent-te satisfet de tu mateix, triomfa, parla més alt que els altres. Que no es noti que la teva vida és com una nafra, que et cases amb algú a qui has d'estimar perquè odiar-lo et fa paor (és perfecte per a tu, no sap com ets, i no ho sabrà, no li rebel·lis). Que no intueixin el fàstic secret dels teus dies, com et repugna l'apartament, com enveges els companys de feina, tan despreocupats en els seus càrrecs més segurs que el teu.

Ataca! No es notarà la por que tens a no poder-te defensar. Digues, i més alt el que ningú, el que tothom hauria de pensar, no el que tu penses, ni et paris a analitzar

Dispara! Contra els amics, saps que ho són perquè també tenen por d'odiar-te; dóna’ls motius, hostiga’ls fins que es revelin. Contra els parents; que vegin com lluites contra l’amor absurd que et professen i els costums inadequats a que t'acostumen, als favors mai retornats. Contra els que gosen dissentir, ¿qui són ells per queixar-se quan són més feliços que tu? I, finalment, contra els teus fills, que sàpiguen que els estimes perquè és natural i que no en són, ni en seran mai mereixedors, que mai seran el que tu havies projectat, que només son la teva obra, un instrument de la teva cuirassa, i rés més, que el creador no esmerça temps en abraçar l'obra fallida.

La increïble por de semblar massa intel·ligents, de ser diferents o de ser iguals a la resta; por de que sàpiguen que el futbol no ens interessa o de pensar que l’Estatut no afectarà en res les nostres vides. No ho diguem, no sigui el cas que els polítics ho sàpiguen i amonestin el departament. No hi ha lloc pera la ironia, ni per a l’esperança, ni per a l’evasió si aquesta no està programada.

Vivim amb por, mengem amb por, caminem amb el cap cot i guanyen, guanyen sempre, els que no tenen por perquè viuen de vendre’ns monstres.

I per sobre de tot, el pànic immens de descobrir-nos sent menys que una ombra del que haurien d’haver estat.

Però callem, no sigui cas....

20/05/2006 13:21 dern #. Dern pro.

Comentarios » Ir a formulario



No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.





Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris