fantàstic popular
Dern pro.
Qui té por dEdward Albee?
Un teatre Fortuny ple de gom a gom aplaudia aquest dijous, reiteradament i entusiasta, la versió de la gran obra d’Edward Albee que ha perpetrat, per a lluïment i, perquè no dir-ho, explotació comercial de l’Star sistem català, la productora del Teatre Romea.
Article publicat a Reusdirecte.cat
La dificultat de reduir el muntatge original creat per Albee el 1962, que durava unes tres hores, a un format digerible per a tots els públics ha forçat a adaptar la correcta traducció de Josep Maria Pou a un ritme frenètic que es manté durant les dues hores de duel dialèctic entre Emma Vilarasau (Martha) i Pere Arquillué (George).
Des del minut ú els actors s’entortolliguen pel convencional decorat de Sebastià Brosa (massa subtil per evidenciar el desequilibri que s’incuba en una situació aparentment normal) en un esgotador treball d’interrelació amb l’entorn fregant el costumisme i metrallat de crits histèrics, duels verbals, efectes etílics que apareixen i desapareixen de l’actuació sense continuïtat i frases lapidàries que, exceptuant la impressionant talla escènica de Pere Arquillué, magnètic i aterridor en molts moments, produeixen més hilaritat que reflexió.
La linealitat del tó de la producció, omet el crescendo de violència i absurd de l’original, convertint l’argument en un mer pretext per a l’actuació i passa de puntetes pels polièdrics temes de la possessió, la posició social, la corrupció, el fracàs i l’alcoholisme. El públic va riure, i molt, les punyents rèpliques de la parella protagonista: alguna cosa anava malament. No trobem res en aquest muntatge que ens recordi que l’original ha estat qualificat de catàrtic per la seva capacitat de reflectir la proximitat de l’inconscient, l’absurd i el violent fins i tot en les persones més cerebrals.
Destriades les possibilitats escèniques que hauria donat el joc de miralls deformats i paral•lelismes entre les dues parelles en escena, les intervencions de Mireia Aixalà (Honney) i Ivan Benet (Nick), esdevenen poca cosa més que una rèplica encasellada en tipologies còmiques (la ingènua i el jove galà) innocus en la seva comparació amb els protagonistes, malgrat la desigual interpretació de Vilarasau, que en molts moments resulta inintel•ligible.
Encoratjats per les magnífiques crítiques rebudes des de la seva estrena a Barcelona, els que vam anar al teatre Fortuny ahir vam descobrir com convertir una peça de teatre de l’absurd mereixedora d’un Pulitzer en un vodevil: Encarrega’n la direcció a Daniel Veronese.
Des del minut ú els actors s’entortolliguen pel convencional decorat de Sebastià Brosa (massa subtil per evidenciar el desequilibri que s’incuba en una situació aparentment normal) en un esgotador treball d’interrelació amb l’entorn fregant el costumisme i metrallat de crits histèrics, duels verbals, efectes etílics que apareixen i desapareixen de l’actuació sense continuïtat i frases lapidàries que, exceptuant la impressionant talla escènica de Pere Arquillué, magnètic i aterridor en molts moments, produeixen més hilaritat que reflexió.
La linealitat del tó de la producció, omet el crescendo de violència i absurd de l’original, convertint l’argument en un mer pretext per a l’actuació i passa de puntetes pels polièdrics temes de la possessió, la posició social, la corrupció, el fracàs i l’alcoholisme. El públic va riure, i molt, les punyents rèpliques de la parella protagonista: alguna cosa anava malament. No trobem res en aquest muntatge que ens recordi que l’original ha estat qualificat de catàrtic per la seva capacitat de reflectir la proximitat de l’inconscient, l’absurd i el violent fins i tot en les persones més cerebrals.
Destriades les possibilitats escèniques que hauria donat el joc de miralls deformats i paral•lelismes entre les dues parelles en escena, les intervencions de Mireia Aixalà (Honney) i Ivan Benet (Nick), esdevenen poca cosa més que una rèplica encasellada en tipologies còmiques (la ingènua i el jove galà) innocus en la seva comparació amb els protagonistes, malgrat la desigual interpretació de Vilarasau, que en molts moments resulta inintel•ligible.
Encoratjats per les magnífiques crítiques rebudes des de la seva estrena a Barcelona, els que vam anar al teatre Fortuny ahir vam descobrir com convertir una peça de teatre de l’absurd mereixedora d’un Pulitzer en un vodevil: Encarrega’n la direcció a Daniel Veronese.
Pertànyer
| V intr 2 Formar part d’alguna cosa |
A través de la tergiversació del terme immigrant, que no hauria de tenir cap connotació negativa, culpabilitzem l’emigrant per recordar la seva cultura d’origen, per no trobar fabulosos els castells i el pernil d’aglà. El culpem de mantenir un racó d’enyorança per la seva terra quan, per contra, aplaudim aquesta actitud si som nosaltres (els “nosaltres” immigrants a Ciutat de Mèxic o Reykjavik) els retratats per un programa de viatges arreu del món o per la publicitat, falsament sentimental, que procura encolomar-nos una cervesa amb l’excusa de mostrar-nos uns cantants de caramelles que viuen a Bali. |
Podeu llegir l’article complert a "Lo Pedrís" de Vilaplana
Pluja de fang
Un article sobre el conflicte del Sàhara a Reus Directe
Quan el front d’una gran pertorbació -d’aquestes que assenyalen als mapes meteorològics amb una cua de color blau amb farbalans triangulars- atura la seva cursa caragoladissa al bell mig de la Mediterrània, podem estar ben segurs que ens plourà fang. Aquella pluja amb gotes grosses que arruïna la bugada de la roba blanca i que, si no hi fas res, pot acabar corroent la xapa del cotxe. Aquesta pluja ens porta la sorra del Sàhara.
La senyora ministra d’exteriors va demanar “Contenció” al govern marroquí abans de veure els resultats del desmantellament per la força de 7.000 haimes del campament establert durant el darrer mes a quinze quilòmetres de la ciutat Sahrauí d’ Al-Aaiun. Com aquell qui veu que s’acosta la tempesta i s’ha retirat a casa abans d’hora amb temps de plegar la roba al la galeria i entrar el cotxe al garatge, la senyora Trinidad Jiménez demana a la tempesta que escampi.
Aquest matí els periodistes d’arreu han pogut arribar al lloc dels fets amb xifres oficials en mà - 2 agents morts, més de 70 ferits i 65 detinguts- la tempesta havia passat i les tendes aixafades eren registrades per soldats uniformats; semblaven agents de protecció oficial dels que busquen desapareguts després d’una riuada. Per això no puc creure que només hi hagi un sahrauí mort, com afirma l’oficialitat marroquina.
Els nostres polítics continuen parlant de llibertat, d’independència, de drets lingüístics, d’autonomia, de treball, d’immigració, d’integració i aquestes paraules esdevenen buides, un discurs autocomplaent que ignora la pluja bruta que cau a sobre els que no tenim recer, els que som reals. Mentre els nostres governs juguen al Monopoli amb els nostres vots, ha mort gent que havia comés l’únic i imperdonable error d’enfrontar-se a la tempesta.
Setanta anys desprès
Hi presento una comunicació amb l’entitolat "La distancia prudencial" , dissabte 27 al matí.
Si voleu més informació visiteu: Terre de Fraternité
Oblit
Sota el titol "Enyorada Tarragona" s’ha donat a coneixer una iniciativa de re-construcció de la memòria que especula amb els conceptes d’identitat, passat i patrimoni. No és d’extranyar que sigui la regidoría de promoció de la ciutat i no la de cultura el que encapçali la iniciativa, ni que aquesta coincidís amb la visita de la diplomàcia israelita.
El projecte pretèn activar patrimonialment alguns aspectes de la historia tarragonina que han quedat ocults rere la tremenda maquinaria del Patrimoni de la Humanitat i la romanitat. Però d’aquesta iniciativa lloable se n’hauria de responsabilitzar algú amb uns mínims de conciència històrica, que no llancès a la lleugera afirmacions com:
"quan es creu que pràcticament tot Tarragona era jueva, segons ha explicat la regidora de Patrimoni, Rosa Rossell"
En que es basen els responsables del projecte per a fer afirmacions com l’anterior? Quina Tarragona anyoren? Una Tarragona imaginària que els permetès establir-hi un turisme amb alt poder adquisitiu i influències.
Ca la Garça va arrivar a ser un dels meus edificis favorits de Tarragona (hauré de començar a no afavorir edificis ja que mel’s acaben ensorrant tots), un espai enlluernador entortolligat en el laberint de l’antiga ciutat medieval fins que l’especulació immobiliaria el va fer caure, tornant-lo irreconeixible. Avui es troba en procès de consolidació, desprès del lamentable espectacle que ha ofert el solar durant l’últim quinqueni; les tasques de consolidació pel que he vist són bastant correctes en l’execució malgrat ser bastant intrusives visualment i centrar-se només en l’estructurura d’arcades de la planta baixa(en un estil proper a l’emprat a la porxada del Carrer Merceria).Dificilment arrivarem a poder avaluar fins a quin punt l’estructura resultant es correspondrà amb l’estat del conjunt avans de ser derruït (els mitjans arquològics ens facilitaran però dades sobre l’estructura original, perdent-se’n el caràcter d’aquitectura viva que tènen els complexos civils d’època medieval). I també, dificilment, podrem saber quines fòren llurs funcions reals i encaix en la vida urbana baixmedieval. Les persones poc signifiquen en una ciutat de rüines.
És innegable que aquest espai va formar part del call, però: el van construïr els jueus? A gran part de Catalunya els jueus vivien arrendats en cases propietat d’ordres religioses o senyors feudals. També és innegable que aquest edifici va passar a altres mans rere l’expulsió dels jueus en l’Edat Moderna. Però aquesta historia, la part lletja, no s’explica. No ens importa que hi feia qui hi va viure ni la significació de l’espai públic per al col.lectiu que hi transita. Ningú ha preguntat als veïns de la part alta per les històries viscudes entre aquells carrers, l’han esborrat a base d’oblit i amaguen l’oblit sota l’epítet de la memòria.
Ens trobem en un entredit decimonònic, en que la construcció de la identitat passa pel falsejament, avans en ares de la ideologia, ara, del capital que ens retorna una memòria irreconeixible.
Part
Avans de morir, diuen, s'ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill .... ( potser no per aquest ordre), en tot cas el procés de creació d'un llibre si que ho és, una mica, com un part: ple de dubtes, esforç i espera, un humor terrible i canviant i moltes esperances!
Ara, per fi, les felices mares ja el tenim aquí, i diumenge que vé el bategem, en el més d'abril, com si fos una nena rosadeta. Serà un bateig a la burgesa, amb autoritats i pròcers de la ciutat i totes les àvies del nostre petit llibre cofoies i sortides de la perruqueria. Només per aixó ja farà goig de veure.
No cal dir que hi esteu tots convidats!
El rastre de la Gran Raça
En els relats d'H. P. Lovecraft hi apareix la raça de Yith, també anomenada la Gran Raça, aquests éssers de pensament tenen la capacitat de transportar les seves ments als cossos d'espècies inferiors enviant-les a través del temps i l'espai per tal de perpetuar-se. La seva tasca primordial consisteix en catalogar els pensaments, creacions i història de totes les civilitzacions intel·ligents del nostre univers, de tots els temps, de tots els coneixements.
Quan vaig anar per primer cop a Cal Bolavà, l'edifici on s'allotja la regidoria de Serveis Culturals de Calafell, em va sobtar trobar-me al jardí de l'antiga masia d'indianos una escultura que ja havia vist en una galeria reusenca i que, amb els amics, havíem identificat amb una representació d'un individu de la raça de Yith tal i com apareix a L'ombra fora del temps (1934):
Aparentaban grandes conos de un material rugoso, como la estructura de un vegetal; medían más de diez pies de alto; su cabeza, así como sus manos, en forma de garras, estaban unidas a unas anchas extremidades que salían del vértice del cono. Caminaban merced a la expansión y contracción de la capa viscosa que formaba su base, y aunque no hablaban un lenguaje reconocible, podía entender los sonidos que emitían, pues, en mi sueño, me sabía instruido en ese idioma desde el momento en que llegué a aquel lugar. No hablaban con algo parecido a una voz humana, ni yo tampoco, sino con una extraña combinación de silbidos y golpes y resguños de las grandes garras con que finalizaban sus cuatro extremidades enraizadas en lo que supuestamente podían ser sus cuellos, aunque esa parte de sus cuerpos no se veía.
Es tracta de Y vió en el mundo un jardín de l'artista Fina Olivé.
Potser quan el món que coneixem s'acabi, quan només els escarabats hagin sobreviscut a l'hecatombe nuclear, les petites potes coriàcies reverenciïn l'evocació estilitzada dels seus hostes precedents.
La meva feina actual s'acosta en part a la de la Raça de Yith: recullo memòries, analitzo històries, repasso les vides de les dones calafellenques, reconstituïnt el record a partir de veritats personals i retalls d'històries més somiades que viscudes. Segueixo un xic el rastre dels vigilants de la memòria, que recullen dades infinites sobre el que fou, és i serà. Al seu costat el meu projecte s'empetiteix i alhora es torna possible.
Dips del Prat
Les Històries Naturals de Joan Perucho narren la fantasiosa aventura d'un jove naturalista a la caça d'un vampir afincat a Pratdip, durant les Guerres Carlines. La història s'inspira en una llegenda local segons la qual assetjaven el poble canilles de gossos infernals, els dips, que atemorien la població en els límits habitats i xuclaven la sang del bestiar fins a matar-lo.
Es diu d'aquesta llegenda que en deriva el nom del poble, Pratdip, malgrat que s'ha apuntat la hipótesi que Prat del Dip sigui la transposició del vocable àrab imp que significaria dimoni o esperit malèvol. El mot hauria sobreviscut a la parla local i més tard hauria estat identificat amb un perill real: el dels gossos assalvatjats que recorrien les serres (tal i com es poden veure en els símbols heràldics de l'antic retaule del poble), i que van extingir-se en algún moment incert del segle XIX.
Vivim en una terra favorable a les llegendes, on en data imprecissa es gestaren les contalles del Salt de la Reina Mora, la resistència heroica dels Templers i els miracles del bisbe Oleguer que apaivagava les aigües furients de les platges tarragonines. Però, més enllà d'aquests relats, o potser a causa del seu profund arrelament, o de l’estructura feréstega de la terra que els inspirà, encara, de tant en tant, revifa la llegenda dels dips en les seves facetes més inquietants.
Ara fa uns quinze anys una auténtica història de dips, va saltar de la rumorologia local als daris quan algunes persones aseguraren haber vist una gran bèstia negra rondant pels camps de Mont-Roig i, seguidament, entre Reus i Tarragona. A la poc provable existència de l'animal se li imputaren múltiples culpes -especialment les de perseguir vigilants nocturns, robar gallines i atemorir els gossos- i també variades naturaleses entere elles:
1. La racional hipótesi que identificava "la fera" amb un dòberman furiós i malalt de ràbia. Que no resultava gaire tranquilitzadora i que va causar un redoblament de la vigilància dels camins.
2. La resposta escèptica dels urbanites que atribuïren el cas a les facècies d'un grup de quintos amb ganes de gresca (avui en dia els inculpats haguessin estat jugadors de rol)
3. Finalment, es va pensar en la fabulosa presència d'un tigre, que hauria estat adoptat per un magnat rus i deixat anar quan fou massa gran per a tenir-lo a casa.
Durant alguns mesos es mantingué el degotall de notícies sobre La Bèstia del Camp que aniquilava la vida als galliners amb la seva sola presència (s'assegurà trobar naus senceres d'aus mortes de por); els gossos bordaven enfollits a les nits i els habitants dels masos més aïllats vetllaven entre lladrucs espectrals per trobar, al matí, el cadàver d'un gos amb l'expressió contreta o, a voltes, la corretja marcida, trencat l'extrem del collar d'una forta estrebada, restant a terra talment una serp morta.
Poc a poc, les pistes (un gos ferit, extranyes esgarrapades a gran alçada d'un tronc de garrofer) van anar sent menys freqüents i, finalment, van deixar d'interessar.
D'aquella època en que l'alarma es convertí en una nebulosa inquietud, encara en recordo una de les excursions que acostumàvem a fer tota la família, aquell jorn vam decidir atansant-nos a Pratdip. M'és complicat descriure la desolació que envoltava l'Hermita de Santa Marina, la vaga impressió lunar del seu paisatge hivernal i l' obscura sensació de vigilància que no va desaparèixer fins més tard, asseguts al un bar del poble, davant un cafè fumejant.
La lectura de Perucho m'ha desvetllat aquests records i, per una d'aquestes extranyes associacions d'idees que gesta el temps sobre els records en repós, també ha dut a la superfície el relat que vam escoltar, una nit tornat de Cambrils, de la mà d'un taxista que HAVIA VIST LA BÈSTIA!
Atemorit dels seus propis mots aquell home de mitjana edat, avesat a dur tota mena de personal en el seu vehicle, ens explicà com feia una setmana, tornant tot sol de fer una carrera a Tarragona sentí remor de cops a les barres protectores de l'autopista. No devia correr gaire, assegurà, però la periodicitat rítmica dels cops gairebé el feu sortir de carril. En mirar de reüll vers els camps, bruns i indefinits en comparació amb l'asfalt il.luminat, veiè una enorme testa pertanyent a un animal que provaba de saltar vers la calçada, semblava un gos de morro allargat, però pel tamany i l'altura dels salts el feu pensar en un cangur. Esporuguit, el nostre protagonista apretà l'accelerador pretenet deixar enrera aquell animal, que no era un gos (reiterava), que seguia colpejant amb fúria les tanques de protecció, a velocitat parella a la del cotxe, amb una gran força. El taxista no arriva a veure el cos de la bèstia, ni tansols quan, cansada de l'intent, s'endinsà en la foscor llençant un ronc bramul, que cap gos hauria estat capaç de proferir.
Nostàlgia d'una lluita
Quan vaig començar la carrera (corria lany 1997 i Barcelona era un món nou i emocionant, molt diferent de la ciutat prefabricada que s' ha anat superposant a la seva original bellesa, salvatge i enbrutida) ja ens van avisar que el trasllat de la Facultat d'Història al centre del Raval, que la universitat promovia com a imminent, feia onze anys que estava pendent.
Aquell any i l'anterior ja hi havia hagut manifestacions en aquest sentit, els estudiants estaven cabrejats, encabits en barracons o en aularis que no tenien les mínimes condicions i, mentres no es feia res per a construir el nou edifici, les administracions del bipartidisme vigent, es posaven travetes mútues als projectes, els rectors afavorien les carreres científiques, i l'espai de la facultat es veia envaït poc a poc per l'ombra del Grup UB (venent el nostre edifici, amb nosaltres a dins a consorcis per a l'investigació privada).
I llavors, les assemblees. Com aquella, memorable, al bellmig de les obres del Parc Científic (que vam paralitzar un cop rera una l'altre): al fons de l'enorme sot els vicerrectors esperant a èsser sacrificats, com en l'hemicicle de la targèdia grega, per les mènades enfurides; els obrers mirant la representació a una distància prou prudent per a no haber-s'hi de sentir implicats.
Després de tant de temps de manifestacions, tancades, xerrades, juntes, reunions, consultes, pintades, campanyes i denúncies, ha estat la correspondència dels partits al govern de la Generalitat i de l'ajuntament de Barcelona el que ha accelerat el final, esperat i batallat, de la protesta que em va fer, dit i comptat, la major part del que sóc.
Guanyem, als filòsofs no ens volarà el sostre a mitja classe. Guanyem, estarem al centre de la vida cultural de Barcelona redissenyada, potser els professors posaran més empenta a l'hora de fer pràctiques externes. Les aules tindràn taules i l'inclinació adeqüada de les graderies per a que tothom pugui apreciar les diapositives projectades pels canons dobles.
Malgrat tot, la nostàlgia d'una lluita que sembla acabada i d'un temps on les coses, encara semblaven possibles, perque estaven junts, em recorre ara, llegint la convocatòria per la darrera reunió al local on vam preparar tantes manifestacions, on vam descansar de les llargues assemblees, on vam vetllar durant les tancades, cantant cançons que parlaven de la lluita i la victòria.
No puc evitar preguntar-me què en serà de la Biblioteca de Filosofia, de la "peixera" i dels Menjadors, dels bancs que fòrem com petites almoïnes per a calmar els ànims durant les interminables persecucions al degà. I no puc evitar pensar tampoc, que hi haurà també noves lluites a altres llocs (recordeu el consol de ser, encara, la mosca collonera), però aquell indret que era tant nostre, passarà a ser, tansols, un racó en la memória.
Finalment, no puc evitar preguntar-me, si els que han organitzat aquesta reunió, la darrera, y que no han pensat en fer-ne arrivar la notícia a tots aquells que els vam precedir en la lluita, entendràn aquesta nostàlgia. Molt em temo, que hi ha coses, que només es senten si les pots viure. Potser, només potser, les pots entendre si les desitges.
Venedors de monstres i addictes a la por
Aquests dies he vist la por cara a cara. Com la gent viu amb temor el dia a dia. Por de dir, de ser sentit, de ser descobert pensant, de ser associat a una idea política. Acceptem xantatges i feines per por de no tirar endavant; acceptem els mediocres i els covards per por de ser despatxats, acceptem hipotecar les nostres vides per si de cas necessitem una casa en propietat (cal tenir una inversió) o un cotxe (cal tenir un mitjà per desplaçar-se si surt una feina al Catllar, o si ens agafen cagarrines, o si explota la nuclear). Cal que ens cobrim les espatlles, cal assegurar-nos de que no ens la fotran.
Cal també que no es noti, que la por no aflori. Perquè fa por semblar vells, dèbils o tristos. Perquè si ets jove, optimista i valent prou se'n guardaran de fer-te mal.
Si no ets un d'ells, ho has de semblar. Sent pena pels pobres, sent-te satisfet de tu mateix, triomfa, parla més alt que els altres. Que no es noti que la teva vida és com una nafra, que et cases amb algú a qui has d'estimar perquè odiar-lo et fa paor (és perfecte per a tu, no sap com ets, i no ho sabrà, no li rebel·lis). Que no intueixin el fàstic secret dels teus dies, com et repugna l'apartament, com enveges els companys de feina, tan despreocupats en els seus càrrecs més segurs que el teu.
Ataca! No es notarà la por que tens a no poder-te defensar. Digues, i més alt el que ningú, el que tothom hauria de pensar, no el que tu penses, ni et paris a analitzar
Dispara! Contra els amics, saps que ho són perquè també tenen por d'odiar-te; dóna’ls motius, hostiga’ls fins que es revelin. Contra els parents; que vegin com lluites contra l’amor absurd que et professen i els costums inadequats a que t'acostumen, als favors mai retornats. Contra els que gosen dissentir, ¿qui són ells per queixar-se quan són més feliços que tu? I, finalment, contra els teus fills, que sàpiguen que els estimes perquè és natural i que no en són, ni en seran mai mereixedors, que mai seran el que tu havies projectat, que només son la teva obra, un instrument de la teva cuirassa, i rés més, que el creador no esmerça temps en abraçar l'obra fallida.
La increïble por de semblar massa intel·ligents, de ser diferents o de ser iguals a la resta; por de que sàpiguen que el futbol no ens interessa o de pensar que l’Estatut no afectarà en res les nostres vides. No ho diguem, no sigui el cas que els polítics ho sàpiguen i amonestin el departament. No hi ha lloc pera la ironia, ni per a l’esperança, ni per a l’evasió si aquesta no està programada.
Vivim amb por, mengem amb por, caminem amb el cap cot i guanyen, guanyen sempre, els que no tenen por perquè viuen de vendre’ns monstres.
I per sobre de tot, el pànic immens de descobrir-nos sent menys que una ombra del que haurien d’haver estat.
Però callem, no sigui cas....