Qui té por dEdward Albee?
Un teatre Fortuny ple de gom a gom aplaudia aquest dijous, reiteradament i entusiasta, la versió de la gran obra d’Edward Albee que ha perpetrat, per a lluïment i, perquè no dir-ho, explotació comercial de l’Star sistem català, la productora del Teatre Romea.
Article publicat a Reusdirecte.cat
La dificultat de reduir el muntatge original creat per Albee el 1962, que durava unes tres hores, a un format digerible per a tots els públics ha forçat a adaptar la correcta traducció de Josep Maria Pou a un ritme frenètic que es manté durant les dues hores de duel dialèctic entre Emma Vilarasau (Martha) i Pere Arquillué (George).
Des del minut ú els actors s’entortolliguen pel convencional decorat de Sebastià Brosa (massa subtil per evidenciar el desequilibri que s’incuba en una situació aparentment normal) en un esgotador treball d’interrelació amb l’entorn fregant el costumisme i metrallat de crits histèrics, duels verbals, efectes etílics que apareixen i desapareixen de l’actuació sense continuïtat i frases lapidàries que, exceptuant la impressionant talla escènica de Pere Arquillué, magnètic i aterridor en molts moments, produeixen més hilaritat que reflexió.
La linealitat del tó de la producció, omet el crescendo de violència i absurd de l’original, convertint l’argument en un mer pretext per a l’actuació i passa de puntetes pels polièdrics temes de la possessió, la posició social, la corrupció, el fracàs i l’alcoholisme. El públic va riure, i molt, les punyents rèpliques de la parella protagonista: alguna cosa anava malament. No trobem res en aquest muntatge que ens recordi que l’original ha estat qualificat de catàrtic per la seva capacitat de reflectir la proximitat de l’inconscient, l’absurd i el violent fins i tot en les persones més cerebrals.
Destriades les possibilitats escèniques que hauria donat el joc de miralls deformats i paral•lelismes entre les dues parelles en escena, les intervencions de Mireia Aixalà (Honney) i Ivan Benet (Nick), esdevenen poca cosa més que una rèplica encasellada en tipologies còmiques (la ingènua i el jove galà) innocus en la seva comparació amb els protagonistes, malgrat la desigual interpretació de Vilarasau, que en molts moments resulta inintel•ligible.
Encoratjats per les magnífiques crítiques rebudes des de la seva estrena a Barcelona, els que vam anar al teatre Fortuny ahir vam descobrir com convertir una peça de teatre de l’absurd mereixedora d’un Pulitzer en un vodevil: Encarrega’n la direcció a Daniel Veronese.
Des del minut ú els actors s’entortolliguen pel convencional decorat de Sebastià Brosa (massa subtil per evidenciar el desequilibri que s’incuba en una situació aparentment normal) en un esgotador treball d’interrelació amb l’entorn fregant el costumisme i metrallat de crits histèrics, duels verbals, efectes etílics que apareixen i desapareixen de l’actuació sense continuïtat i frases lapidàries que, exceptuant la impressionant talla escènica de Pere Arquillué, magnètic i aterridor en molts moments, produeixen més hilaritat que reflexió.
La linealitat del tó de la producció, omet el crescendo de violència i absurd de l’original, convertint l’argument en un mer pretext per a l’actuació i passa de puntetes pels polièdrics temes de la possessió, la posició social, la corrupció, el fracàs i l’alcoholisme. El públic va riure, i molt, les punyents rèpliques de la parella protagonista: alguna cosa anava malament. No trobem res en aquest muntatge que ens recordi que l’original ha estat qualificat de catàrtic per la seva capacitat de reflectir la proximitat de l’inconscient, l’absurd i el violent fins i tot en les persones més cerebrals.
Destriades les possibilitats escèniques que hauria donat el joc de miralls deformats i paral•lelismes entre les dues parelles en escena, les intervencions de Mireia Aixalà (Honney) i Ivan Benet (Nick), esdevenen poca cosa més que una rèplica encasellada en tipologies còmiques (la ingènua i el jove galà) innocus en la seva comparació amb els protagonistes, malgrat la desigual interpretació de Vilarasau, que en molts moments resulta inintel•ligible.
Encoratjats per les magnífiques crítiques rebudes des de la seva estrena a Barcelona, els que vam anar al teatre Fortuny ahir vam descobrir com convertir una peça de teatre de l’absurd mereixedora d’un Pulitzer en un vodevil: Encarrega’n la direcció a Daniel Veronese.
0 comentarios