Oblit

Novetats sobre aquest tema.

Sota el titol "Enyorada Tarragona" s’ha donat a coneixer una iniciativa de re-construcció de la memòria que especula amb els conceptes d’identitat, passat i patrimoni. No és d’extranyar que sigui la regidoría de promoció de la ciutat i no la de cultura el que encapçali la iniciativa, ni que aquesta coincidís amb la visita de la diplomàcia israelita.

El projecte pretèn activar patrimonialment alguns aspectes de la historia tarragonina que han quedat ocults rere la tremenda maquinaria del Patrimoni de la Humanitat i la romanitat. Però d’aquesta iniciativa lloable se n’hauria de responsabilitzar algú amb uns mínims de conciència històrica, que no llancès a la lleugera afirmacions com:

"quan es creu que pràcticament tot Tarragona era jueva, segons ha explicat la regidora de Patrimoni, Rosa Rossell"

En que es basen els responsables del projecte per a fer afirmacions com l’anterior? Quina Tarragona anyoren? Una Tarragona imaginària que els permetès establir-hi un turisme amb alt poder adquisitiu i influències.

Ca la Garça va arrivar a ser un dels meus edificis favorits de Tarragona (hauré de començar a no afavorir edificis ja que mel’s acaben ensorrant tots), un espai enlluernador entortolligat en el laberint de l’antiga ciutat medieval fins que l’especulació immobiliaria el va fer caure, tornant-lo irreconeixible. Avui es troba en procès de consolidació, desprès del lamentable espectacle que ha ofert el solar durant l’últim quinqueni; les tasques de consolidació pel que he vist són bastant correctes en l’execució malgrat ser bastant intrusives visualment i centrar-se només en l’estructurura d’arcades de la planta baixa(en un estil proper a l’emprat a la porxada del Carrer Merceria).Dificilment arrivarem a poder avaluar fins a quin punt l’estructura resultant es correspondrà amb l’estat del conjunt avans de ser derruït (els mitjans arquològics ens facilitaran però dades sobre l’estructura original, perdent-se’n el caràcter d’aquitectura viva que tènen els complexos civils d’època medieval). I també, dificilment, podrem saber quines fòren llurs funcions reals i encaix en la vida urbana baixmedieval. Les persones poc signifiquen en una ciutat de rüines.

És innegable que aquest espai va formar part del call, però: el van construïr els jueus? A gran part de Catalunya els jueus vivien arrendats en cases propietat d’ordres religioses o senyors feudals. També és innegable que aquest edifici va passar a altres mans rere l’expulsió dels jueus en l’Edat Moderna. Però aquesta historia, la part lletja, no s’explica. No ens importa que hi feia qui hi va viure ni la significació de l’espai públic per al col.lectiu que hi transita. Ningú ha preguntat als veïns de la part alta per les històries viscudes entre aquells carrers, l’han esborrat a base d’oblit i amaguen l’oblit sota l’epítet de la memòria.

Ens trobem en un entredit decimonònic, en que la construcció de la identitat passa pel falsejament, avans en ares de la ideologia, ara, del capital que ens retorna una memòria irreconeixible.