Nostàlgia d'una lluita
Quan vaig començar la carrera (corria lany 1997 i Barcelona era un món nou i emocionant, molt diferent de la ciutat prefabricada que s' ha anat superposant a la seva original bellesa, salvatge i enbrutida) ja ens van avisar que el trasllat de la Facultat d'Història al centre del Raval, que la universitat promovia com a imminent, feia onze anys que estava pendent.
Aquell any i l'anterior ja hi havia hagut manifestacions en aquest sentit, els estudiants estaven cabrejats, encabits en barracons o en aularis que no tenien les mínimes condicions i, mentres no es feia res per a construir el nou edifici, les administracions del bipartidisme vigent, es posaven travetes mútues als projectes, els rectors afavorien les carreres científiques, i l'espai de la facultat es veia envaït poc a poc per l'ombra del Grup UB (venent el nostre edifici, amb nosaltres a dins a consorcis per a l'investigació privada).
I llavors, les assemblees. Com aquella, memorable, al bellmig de les obres del Parc Científic (que vam paralitzar un cop rera una l'altre): al fons de l'enorme sot els vicerrectors esperant a èsser sacrificats, com en l'hemicicle de la targèdia grega, per les mènades enfurides; els obrers mirant la representació a una distància prou prudent per a no haber-s'hi de sentir implicats.
Després de tant de temps de manifestacions, tancades, xerrades, juntes, reunions, consultes, pintades, campanyes i denúncies, ha estat la correspondència dels partits al govern de la Generalitat i de l'ajuntament de Barcelona el que ha accelerat el final, esperat i batallat, de la protesta que em va fer, dit i comptat, la major part del que sóc.
Guanyem, als filòsofs no ens volarà el sostre a mitja classe. Guanyem, estarem al centre de la vida cultural de Barcelona redissenyada, potser els professors posaran més empenta a l'hora de fer pràctiques externes. Les aules tindràn taules i l'inclinació adeqüada de les graderies per a que tothom pugui apreciar les diapositives projectades pels canons dobles.
Malgrat tot, la nostàlgia d'una lluita que sembla acabada i d'un temps on les coses, encara semblaven possibles, perque estaven junts, em recorre ara, llegint la convocatòria per la darrera reunió al local on vam preparar tantes manifestacions, on vam descansar de les llargues assemblees, on vam vetllar durant les tancades, cantant cançons que parlaven de la lluita i la victòria.
No puc evitar preguntar-me què en serà de la Biblioteca de Filosofia, de la "peixera" i dels Menjadors, dels bancs que fòrem com petites almoïnes per a calmar els ànims durant les interminables persecucions al degà. I no puc evitar pensar tampoc, que hi haurà també noves lluites a altres llocs (recordeu el consol de ser, encara, la mosca collonera), però aquell indret que era tant nostre, passarà a ser, tansols, un racó en la memória.
Finalment, no puc evitar preguntar-me, si els que han organitzat aquesta reunió, la darrera, y que no han pensat en fer-ne arrivar la notícia a tots aquells que els vam precedir en la lluita, entendràn aquesta nostàlgia. Molt em temo, que hi ha coses, que només es senten si les pots viure. Potser, només potser, les pots entendre si les desitges.
3 comentarios
Dern -
Puedes reescribir el enlace, el explorador no lo reconoce.
Un abrazo nostàlgico.
mosky -
I Fought The Law -
http://ifoughtthelaw.blogia.com/2005/2005/030901-ten-years-gone.php