Dips del Prat
Les Històries Naturals de Joan Perucho narren la fantasiosa aventura d'un jove naturalista a la caça d'un vampir afincat a Pratdip, durant les Guerres Carlines. La història s'inspira en una llegenda local segons la qual assetjaven el poble canilles de gossos infernals, els dips, que atemorien la població en els límits habitats i xuclaven la sang del bestiar fins a matar-lo.
Es diu d'aquesta llegenda que en deriva el nom del poble, Pratdip, malgrat que s'ha apuntat la hipótesi que Prat del Dip sigui la transposició del vocable àrab imp que significaria dimoni o esperit malèvol. El mot hauria sobreviscut a la parla local i més tard hauria estat identificat amb un perill real: el dels gossos assalvatjats que recorrien les serres (tal i com es poden veure en els símbols heràldics de l'antic retaule del poble), i que van extingir-se en algún moment incert del segle XIX.
Vivim en una terra favorable a les llegendes, on en data imprecissa es gestaren les contalles del Salt de la Reina Mora, la resistència heroica dels Templers i els miracles del bisbe Oleguer que apaivagava les aigües furients de les platges tarragonines. Però, més enllà d'aquests relats, o potser a causa del seu profund arrelament, o de l’estructura feréstega de la terra que els inspirà, encara, de tant en tant, revifa la llegenda dels dips en les seves facetes més inquietants.
Ara fa uns quinze anys una auténtica història de dips, va saltar de la rumorologia local als daris quan algunes persones aseguraren haber vist una gran bèstia negra rondant pels camps de Mont-Roig i, seguidament, entre Reus i Tarragona. A la poc provable existència de l'animal se li imputaren múltiples culpes -especialment les de perseguir vigilants nocturns, robar gallines i atemorir els gossos- i també variades naturaleses entere elles:
1. La racional hipótesi que identificava "la fera" amb un dòberman furiós i malalt de ràbia. Que no resultava gaire tranquilitzadora i que va causar un redoblament de la vigilància dels camins.
2. La resposta escèptica dels urbanites que atribuïren el cas a les facècies d'un grup de quintos amb ganes de gresca (avui en dia els inculpats haguessin estat jugadors de rol)
3. Finalment, es va pensar en la fabulosa presència d'un tigre, que hauria estat adoptat per un magnat rus i deixat anar quan fou massa gran per a tenir-lo a casa.
Durant alguns mesos es mantingué el degotall de notícies sobre La Bèstia del Camp que aniquilava la vida als galliners amb la seva sola presència (s'assegurà trobar naus senceres d'aus mortes de por); els gossos bordaven enfollits a les nits i els habitants dels masos més aïllats vetllaven entre lladrucs espectrals per trobar, al matí, el cadàver d'un gos amb l'expressió contreta o, a voltes, la corretja marcida, trencat l'extrem del collar d'una forta estrebada, restant a terra talment una serp morta.
Poc a poc, les pistes (un gos ferit, extranyes esgarrapades a gran alçada d'un tronc de garrofer) van anar sent menys freqüents i, finalment, van deixar d'interessar.
D'aquella època en que l'alarma es convertí en una nebulosa inquietud, encara en recordo una de les excursions que acostumàvem a fer tota la família, aquell jorn vam decidir atansant-nos a Pratdip. M'és complicat descriure la desolació que envoltava l'Hermita de Santa Marina, la vaga impressió lunar del seu paisatge hivernal i l' obscura sensació de vigilància que no va desaparèixer fins més tard, asseguts al un bar del poble, davant un cafè fumejant.
La lectura de Perucho m'ha desvetllat aquests records i, per una d'aquestes extranyes associacions d'idees que gesta el temps sobre els records en repós, també ha dut a la superfície el relat que vam escoltar, una nit tornat de Cambrils, de la mà d'un taxista que HAVIA VIST LA BÈSTIA!
Atemorit dels seus propis mots aquell home de mitjana edat, avesat a dur tota mena de personal en el seu vehicle, ens explicà com feia una setmana, tornant tot sol de fer una carrera a Tarragona sentí remor de cops a les barres protectores de l'autopista. No devia correr gaire, assegurà, però la periodicitat rítmica dels cops gairebé el feu sortir de carril. En mirar de reüll vers els camps, bruns i indefinits en comparació amb l'asfalt il.luminat, veiè una enorme testa pertanyent a un animal que provaba de saltar vers la calçada, semblava un gos de morro allargat, però pel tamany i l'altura dels salts el feu pensar en un cangur. Esporuguit, el nostre protagonista apretà l'accelerador pretenet deixar enrera aquell animal, que no era un gos (reiterava), que seguia colpejant amb fúria les tanques de protecció, a velocitat parella a la del cotxe, amb una gran força. El taxista no arriva a veure el cos de la bèstia, ni tansols quan, cansada de l'intent, s'endinsà en la foscor llençant un ronc bramul, que cap gos hauria estat capaç de proferir.
1 comentario
David -
Si voleu més informació sobre Pratdip, mireu www.pratdip.net. Està molt bé.
Salut