dern

Acabo de descobrir una cosa: la meva ombra pot arrivar a ser increïblement gran. M’espanto de mi.

Projectada a una paret a una mançana de distància, per sobre dels jardins dels veïns, faig un cap rodó, que no m’afavoreix gens.

Ni tansols he pogut jugar gaire estona a fer ombres xinesques i, em fa l’efecte que encara hi ha un troç de mí (gran i fosc) projectat al mur de maons de la casa del davant i que en qualsevol moment m’he d’escolar entre les penombres per bufar-me vora els llavis; i llavors tindré tanta por que em quedaré immòbil (vull dir l’altre jo, jo en technicolor) sentint com els meus dos alès es barregen, llavors, si no apareix algú inesperadament o crido molt fort, puc començar a compadir-me de mí mateixa.

Record de pànic que va succeïr al Carrer Miquel Àngel suscitat per una fotografia presa en les jornades de l’AJJRR el 2006.