Aculturació

Sopant en el meu local preferit de Reus, l’encantador Okaeri, un bar - restaurant d’ambientació japonesa regentat per Regina i Aleix, una parella reusenca enamorada de la cultura pop japonesa, sento un comentari que em deixa de pasta de moniato:

-"El que no em sembla bé es que ens vulguin imposar la seva cultura,” (aquí em penso que parlarem de globalització, del triomf del pensament únic i el model de grans superfícies i l’adotzenament de l’oferta d’oci, il·lusa de mi) “que vulguin que tinguem aquí mesquites"

Ah, no? Mesquites aquí no! Valgui’m Déu (Jesús, s’entén). En canvi restaurants japonesos sí. I comunes budistes! I si en algun país àrab es critiqués el culte cristià que passaria? Intolerants, antidemocràtics, violadors dels drets humans!

Cada dia hi ha més odi, i més por i un sentit més estricte, ximple i egoista dels drets del ciutadà. Com exercir la llibertat de culte sense espais de culte? La llibertat només és vàlida quan és per a tots. O sigui que, o tots moros, o tots cristians o, si m’apures tots ateus.

Per al que vingui amb ganes de bronca al blog li deixo com a il·lustració el preciós Mihrab de la Catedral de Tarragona, un record que en Ramón Berenguer IV (Raimond The Fourth)  es va emportar de Medina Azahara quan va anar a saquejar-la, perquè havia estat la capital del més luxós, ric i avançat regne del Mediterrani, amén del més tolerant (a ells no els anava pas malament que hi haguessin esglésies al seu territori puig eren prou intel·ligents per saber que, com avui els musulmans espanyols, els cristians andalusins pagaven impostos i contribuïen a la riquesa de llurs comunitats).