Blogia
dern

Crònica de societat per Jossie B.

INEM

INEM Les sigles de l'administració espanyola encarregada de gestionar les prestacions públiques relacionades amb el treball, a Portugal, corresponen a les de l'Institut Nacional d'Emergències Mèdiques. Després del periple d'aquest matí per intentar assebentar-me de si tinc dret o no a cobrar l'atur, començo a pensar que una col·lavoració entre les dues entitats no estaria de més. Les ambulàncies podrien socòrrer els usuaris de l'oficina del SOC en dies de calor com avui o bé recollir els funcionaris, evidentment pertorbats i dur-los a algún centre de desintoxicació. Si no estàn drogats o senils no s'entén que exigeixin els contractes dels últims sis anys quan apretant un botó poden accedir a tota la informació de la vida laboral de qualsevol treballador.

La fira de les vanitats

La fira de les vanitats

Del lamentable espectacle de la Fira de Sant Jaume (espais fraccionats, una oferta cada cop més curiosa i, val a dir, Friki, de firaires, el Parc Sant Jordi inundat de pixarades equines amb els accessos ocupats per improvisades dutxes per als amics amb peülles) fins als periples de la construcció del nou palau firal de Reus (al concurs per a l'aixecament del qual el Senyor Arata Isozaki ha rebutjat ni tansols presentar-se) hi va molt menys del que sembla. Tinc la sensació que tot el que es relaciona amb el concepte de Fira estigui maleït a la nostra petita ciutat.

I dic petita, així, tranquilament i amb voluntat que ens n'adonem d'una vegada, l'encant de Reus ha estat sempre, com el seu avantatge, que no sóm una gran ciutat i que no sóm tampoc una capital i, per tant, podem aprofitar-nos de la tranquilitat i la llivertat que aixó ens confereix. És aquest intent de semblar més del que sóm el que obstaculitza, en gran mesura, el creixement de la ciutat. En comptes de promoure el que tenim -el Reus, París i Londres, l'encant de la segona ciutat de Catalunya, la historia d'una petita ciutat burgesa del tombant del s. XX que faria les delicies de qualsevol turista d'estar ben explicat- hi construïm a sobre xurros ultramoderns i, quan tenim la oportunitat de fer quelcom de nou, ens perdem en grandiloquencies que no serveixen per a res (em venen al cap les fredors descoratjadores de la remodel·lació del Mercat Central i de la Plaça de la Llivertat, que només han satisfet les espectatives dels frustrats skaters reusencs).

La notícia de la negativa d'Isozaki, fundada més en la rumorologia que en la realitat (no hi ha hagut una declaració oficial de l'estudi d'Isozaqui ni de l'ajuntament) ens ve al pel per a parlar de la política de promoció de la ciutat, centrada en les obres macarròniques, ai, volia dir faraòniques, del tipus Pallol i Gaudí Cente, dos dels nyaps més memorables de l'urbanisme socialista del s. XXI, només comparables, i en escala proporcional, al despropòsit del Fòrum barceloní. Val a dir, que el Gaudí Centre, La Capsa per als reusencs, l'ha perpetrada el mateix Toshiaki Tange, director de l'estudi d'Isozaki, o sigui que potser ens hem salvat d'una de bona.

Si fòs determinista pensaria que aquesta història vè de més lluny, que Reus està destinada a no donar cabuda als grans genis de l'arquitectura, que l'exili de Gaudí es perpetua en aquesta negativa creativa que ens arriva d'ultramar. Parafrasejant el Flickr d'en Komanche , a qui manllevo la fotografia que acompanya el text, Reus, quiere y no puede.

Per a sabre-ne més;

A la wikipedia en català

Al Diari de Tarragona

igual

igual

Mireu atentament els signes de la part superior. Difícilment els trobareu agrupats d'aquesta manera. Acostumem a trobar-los isolats (desigualtat) o bé agrupats de dos en dos.

Quan els trobem agrupats sòlen presentar-se per parelles tot i excloent un dels signes que apareix a la porta del costat.

Analitzem-los per separat:

El signe 1 correspón a la dona. Una dona prototipus, amb faldilleta però sense atributs sexuals. Algún cop l'he vist modificat amb una cua de cavall (és una dona, dona), per una representació folclòrica de la fèmina regional o per el retrat d'alguna famosa d'èpoques passades.

El signe 2 correspòn a l'home. Un home que duu els pantalons, però tampoc presenta cap evidència d'atributs sexuals. Les variacions sobre aquesta icona mai inlcouen la cua de caball duent al confusionisme a totes aquelles noies que duen pantalons. Crec que, en aquest sentit, es començaren a aplicar les variants folclòrico-artístiques avans esmentades (donant per segur que si ets femella entraràs on hi ha la foto de de l'Audrei Hepburn i no pas a la porta amb la carona melangiosa d'en James Dean).

Els signes 1 i 2 són signes, pretesament oposats, la seva funció és exercir un aparheid sexual a les funcions biològiques bàsiques i generen tota classe de mites: Que els homes pixen a la tapa i que les dònes van de dos en dos al bany, señoras i caballeros o el concepte de TOCADOR. Hi ha un bar a Reus on els signes 1 i 2 són substituïts per el mascle i la femella d'un caragol de ferretería. Aquesta nova convenció modifica un xic la divisió incloent-hi una descripció dels baixos que seràn usuaris de cada letrina.

El signe 3 representa indistintament a l'home i a la dòna que pateixen algún tipus de discapacitat. Resumides en el fet de la cadira de rodes. Banys adaptats en díuen.

Per tal de que un local es consideri ADAPTAT ha de tenir accessos adequats i un bany, reservat o letrina on hi figuri un cartellet amb el signe 3. A la pràctica l'experiència cootidiana ens diu que aquest acostuma a presentar-se acompanyat del signe 1 o bé isolat, en els casos en que el local és de dimensions properes al palauet de l'hereu de la corona.

En aquest estat de les coses em plantejo, quin tipus d'igualtat es pretèn promoure quan, per regla general, els prejudicis més absurds regeixen la nostra vida simbólica. ¿No podem diferenciar entre banys adaptats per dònes i per homes?¿O és preferible que els homes i dones amb discapacitats miccionin al bany de dònes perqè les dònes sóm comprensives amb els mals dels altres, o bé perquè sóm netes? ¿No pixen fora de la tassa els homes que duen cadira de rodes? ¿O és que els homes discapacitats són menys homes i no sentiran vergonya per haver d'anar a pixar al bany de les femelles? I les dònes discapacitades? es sentiràn menys femenines per haver d'anar a defecar sota el signe de la roda asexuada?

Ara, ben diferenciats, sobris, erectes, solitaris com vaquers que s'allunyen a la posta de sol, els Senyors es dirigiràn al seu servei particular, on es pixa dret (ai-las quina enveja) i no et destorben elemens foranis a la teva concentrada posició excretora. Mentrestant, els discapacitats i discapacitades, els homes amb faldilla, els assexuats de tota mena, amb i sense cua de cavall, els seguidors de James Dean i de l'Audrey Hepburn i tots aquells als que que ens agrada la gatzara ens n'anirem tots al bay de Senyores, ja no de dos en dos, sinò en grups nodrits, mentre la resta del món continua pensant que només hi ha tres categories d'éssers humans pixadors, ben definidetes i que val més no barrejar.

Piropo

Ahí llega el dolor!

....Y el dolor se va....

De madre y muy señora mia

De madre y muy señora mia

S'acosta aquest dìa que ens en fan dir día de la mare. Se suposa que és una espècie de resargiment per tots els díes en que les nostres progenitores estàn al peu del canò i nosaltres no en fem el menor cas (com si les mares no ho fòssin els 356 díes de l'any) i se suposa, també, que aquell dia hauriem de fer exàmen de conciència i dedicar-lo a fer-les un xic més felices.

Deixant de banda consideracions sobre el consumisme i les estratègies de màrqueting al nostre món ultracapitalista en que acaben derivant totes les celebracions m'agradaria reflexionar sobre el concepte de maternitat que impera. Quina és la imatge de la dóna amb fils que tenim?

Fa una estona la Rosa reflexionava tot i lleginnt el diari:

- Em farè el longuis per si de cas els meus fills se n'obliden, que sinó encara em tocarà fer un dinar especial.

Veient els regals que proposava el Dominical per a celebrar el "seu dia" es preguntava perquè proposaven una planxa per a costellades, una aspiradora supermax o una bañera d'hidromassatge per als peus. ¿És que no li escau a les mares un cotxe esportiu últim model color roig passió?

Pressumint

Com una nena amb sabates noves

&

tota cofoia

Renovar-se o morir

Renovar-se o morir

Tot just deu fer quinze dies que els caps viguetans de ma germana en reconeixíen l'ascendència:

-Si aquesta noia és neta d'en Paulino!

Hi pensava al matí, en el descans de la meva feina Tortosina, asseguda a una taula de la reformada Drogueria Canidell, un d'aquests locals que han tingut l'encert de recuperar l'estructura d'un antic comerç que d'altra manera s'haguès perdut. Aquí, a Reus, durant un temps en vam tenir alguns exemples que corren perill de perdre's, ja que sembla que aixó de treure profit del patrimoni té poc a veure amb la política de promoció de la ciutat, que infla el pit ensumant un "Passat Gloriós" coma segona ciutat de Catalunya i es fa petar els pocs vestigis que en queden. I, tot pensant-hi m'han vingut molts records a la memòria, records d'altres adrogueries (jo vaig veure l'antiga Casa Coder en funcioament i recordo l'enorme cartell publicitari de Norit que exibía), i veient una antiga fotografia de l'establiment en que em trobo, antigues cereries.

En Paulino, aquest viguetà que m'era avi, n'havia d'adroguer i, en consequència, cerer. Acabada la Guerra, la família del meu pare es va mudar de la Cal Vilanova (coloquialment Cal Cagarrines) a Vic a La baixada de la Presó de Barcelona, on encara es manté un dels comerços més antics de la ciutat, en les espelmes distribuïdes sobre l'antiga estructura neoclàssica del que havia estat una gran Casa de Modes, les belles esclaves de bronze negre continuen aguantant els llums de l'escalinata d'on en podria haber baixat qulsevol núvia vuitcentista a mostrar el vestit nou tot just embastat. Recordo l'olor de la cera i la meva àvia asseguda vora el taulell, pintant ciris de bateig, el record se'm barreja amb les anècdotes que m'explicava el meu pare i endevino que el meu gust pels aromes me l'ha trasmés ell, que el va adquirir tot ensumant els calaixets de les espècies.

En sortir al carrer Tortosa se'm presenta plena d'encants. el casc antic esdevingut de nou un suq a través de la immigració, els carrerons tortuosos que menen a la Suda, els carrers plens de comerços tradicionals (els meus caps es queixen de que a Tortosa no hi ha ni tansols una ETT, ciutat afortunada, penso), el riu, com una cinta onejant, , les nuvolades arraïmant-se en els cims dels Ports, les precioses cases Modernistes encara intactes, no agredides per les intervencions d'arquitectes matussers. Una dona ven palmons en una entrada tal i com ho devia fer fa una centúria.

En el meu cauet comptabilitzo els canvis d'un món que es modifica, no diré que es perfecciona ja que la perfecció és segons sembla un objectiu massa llunyà per als designis dels homes.

Ja tenim quinze anys!

Ja tenim quinze anys! I web nova

Invierno

Y yo no le contestaba que aquello bien podia ser Barcelona, pero también Génova o Marsella. Cualquier ciudad  con un puerto y calles tortuosas y frio en invierno, el despiadado invierno de la pobreza mediterránea, donde no mueres de frio, pero vives en el frio.

Maria Aurelia Capmany, El chaqué de la Democràcia.

Passatemps

Passatemps

Fa uns matins van apareixer a la meva bústia els segúents anuncis (malgrat l'adverténcia de que no s'accepta publicitat). Les promeses que fan són respostes a les mateixes inquietuds, les respostes, igualment incertes malgrat la diversitat dels mètodes. Ens vènen quelcom que no existeix. Ens vènen una promesa

I sinó, busqueu les diferències entre la publicitat de l'agència legal RioAsociados:

(al tanto amb la formosa damisel.la que se suposa que es advocada)

I aquesta:

Barraques

Comença la Festa Major i me'n vaig de gresca.

L´home dels pets

L´home dels pets

Una apologia de l'escatològica burgesa catalana.

Al tombant del segle XX, Le Petomane iniciava la seva gira estel·lar per Europa, aprofitant les poques setmanes de vacances que li permetia el rigorós contracte d' exclusivitat que havia firmat amb el Moulin Rouge de París. El meu pare em va remetre una història viscuda pel seu pare (el meu avi, siguem clars) qui va conèixer personalment aquest portent de la natura que Sigmund Freud visitava assíduament per considerar-lo cas paradigmàtic de trauma psicològic associat a la fase anal.

Joseph Pujol va descobrir les virtuts extraordinàries del seu esfínter -capaç d’absorbir i alliberar líquids i gasos a voluntat, en el grau desitjat, i sense emetre olors desagradables- un bon dia mentre es banyava a mar. Mercès a ardus entrenaments, corejats pel 1er Regiment de Cuirassers de l' Exèrcit Francès, on va efectuar el servei militar, va aconseguir afinar aquesta habilitat en brut (amb perdó) fins aconseguir articular variats sons de rara musicalitat que el van convertir en un dels artistes de varietats més afamats d’Europa.

No sabem exactament com ni quan (elements indispensablement vagues per tal d’ explicar una bona història), el meu avi assegurava haver-lo conegut i reconeixia, tot penat, no haver pogut presenciar l’espectacle d’ aquest gentilhome, que parlava perfectament el català, puig que havia estat expulsat del país (Joseph Pujol, no el meu avi) per ofensa greu a la Nació. L’ofensa, gravíssima per a les autoritats isabel.lines, consistí en l'agossarament de programar dins el seu repertori una flamant versió de l’himne espanyol amb acompanyament de vent.

Els fets al.lucinats d´aquest insigne català em recorden inevitablement un tret gens menyspreable de la cultura de la burgesia catalana, de fet, i en tant que es produeix un fenòmen d'irradiació permanent d'aquesta vers la dels estaments populars, em referiré, tot seguit, a un dels trets essencials de la catalanitat.

I és que als catalans ens agrada parlar de culs. De les normes del com cal en que es desenvolupa tot ritual social sempre m'ha sobtat que, malgrat el pudor que ha de presidir tot acte i tota conversa dels dignes botiguers barcelonins, se n´escapi, invariablement, la permissivitat vers els acudits, celebrats amb riallades a dojo i sobtats envermelliments sempre que parlin de PETS i CULS, LAVATIVES, PIXARADES, ROTS o CAGALLONS.

Proveu d' imaginar la següent escena. Sant Esteve. La taula parada amb les estovalles noves, els nens no poden començar a menjar abans que els grans, la Mare serveix. Desprès del ¡Bon Profit! (precedit de benedicció de taula, si s'escau) tothom comença a menjar-se els canelons amb poca gana tot i pensant en el plat de crema catalana, i enmig d'aquest món ordenat i formal el tiet espeta:

Aquell que va pel carrer empenyent una vota Rambla avall, roda, que rodaràs,

i es troba l´amic que li pregunta

- On aneu?

- A cal metge que em va encomanar que, a finals d' any , li portés els orins.

No ho teniu clar? Penseu-hi, doncs:

¿Quina altra cultura al món celebra els actes nadalencs amb formes populars de la finesa escatològica del Caganer i el Cagar tió?

¿Qui més que el poble català podria haber el.laborat un producte cultural de l´alçada dels següents versos?:

La merda de la muntanya no fa pudor

encara que la remenis amb un bastó.
Pura poesia, senyors meus.
Per acabar la meva disertació els demano que fixin la seva atenció en l'il.lustració superior, el "PAISATGE CATALÀ" d'en Joan Mirò. A l' esquerra de l' imatge hi podem veure l' inefable tifarada catalana emetent la seva patriòtica alenada.