Una apologia de l'escatològica burgesa catalana.
Al tombant del segle XX, Le Petomane iniciava la seva gira estel·lar per Europa, aprofitant les poques setmanes de vacances que li permetia el rigorós contracte d' exclusivitat que havia firmat amb el Moulin Rouge de París. El meu pare em va remetre una història viscuda pel seu pare (el meu avi, siguem clars) qui va conèixer personalment aquest portent de la natura que Sigmund Freud visitava assíduament per considerar-lo cas paradigmàtic de trauma psicològic associat a la fase anal.
Joseph Pujol va descobrir les virtuts extraordinàries del seu esfínter -capaç d’absorbir i alliberar líquids i gasos a voluntat, en el grau desitjat, i sense emetre olors desagradables- un bon dia mentre es banyava a mar. Mercès a ardus entrenaments, corejats pel 1er Regiment de Cuirassers de l' Exèrcit Francès, on va efectuar el servei militar, va aconseguir afinar aquesta habilitat en brut (amb perdó) fins aconseguir articular variats sons de rara musicalitat que el van convertir en un dels artistes de varietats més afamats d’Europa.
No sabem exactament com ni quan (elements indispensablement vagues per tal d’ explicar una bona història), el meu avi assegurava haver-lo conegut i reconeixia, tot penat, no haver pogut presenciar l’espectacle d’ aquest gentilhome, que parlava perfectament el català, puig que havia estat expulsat del país (Joseph Pujol, no el meu avi) per ofensa greu a la Nació. L’ofensa, gravíssima per a les autoritats isabel.lines, consistí en l'agossarament de programar dins el seu repertori una flamant versió de l’himne espanyol amb acompanyament de vent.
Els fets al.lucinats d´aquest insigne català em recorden inevitablement un tret gens menyspreable de la cultura de la burgesia catalana, de fet, i en tant que es produeix un fenòmen d'irradiació permanent d'aquesta vers la dels estaments populars, em referiré, tot seguit, a un dels trets essencials de la catalanitat.
I és que als catalans ens agrada parlar de culs. De les normes del com cal en que es desenvolupa tot ritual social sempre m'ha sobtat que, malgrat el pudor que ha de presidir tot acte i tota conversa dels dignes botiguers barcelonins, se n´escapi, invariablement, la permissivitat vers els acudits, celebrats amb riallades a dojo i sobtats envermelliments sempre que parlin de PETS i CULS, LAVATIVES, PIXARADES, ROTS o CAGALLONS.
Proveu d' imaginar la següent escena. Sant Esteve. La taula parada amb les estovalles noves, els nens no poden començar a menjar abans que els grans, la Mare serveix. Desprès del ¡Bon Profit! (precedit de benedicció de taula, si s'escau) tothom comença a menjar-se els canelons amb poca gana tot i pensant en el plat de crema catalana, i enmig d'aquest món ordenat i formal el tiet espeta:
Aquell que va pel carrer empenyent una vota Rambla avall, roda, que rodaràs,
i es troba l´amic que li pregunta
- On aneu?
- A cal metge que em va encomanar que, a finals d' any , li portés els orins.
No ho teniu clar? Penseu-hi, doncs:
¿Quina altra cultura al món celebra els actes nadalencs amb formes populars de la finesa escatològica del Caganer i el Cagar tió?
¿Qui més que el poble català podria haber el.laborat un producte cultural de l´alçada dels següents versos?:
La merda de la muntanya no fa pudor
encara que la remenis amb un bastó.
Pura poesia, senyors meus.
Per acabar la meva disertació els demano que fixin la seva atenció en l'il.lustració superior, el "PAISATGE CATALÀ" d'en Joan Mirò. A l' esquerra de l' imatge hi podem veure l' inefable tifarada catalana emetent la seva patriòtica alenada.
Les sigles de l'administració espanyola encarregada de gestionar les prestacions públiques relacionades amb el treball, a Portugal, corresponen a les de l'Institut Nacional d'Emergències Mèdiques. Després del periple d'aquest matí per intentar assebentar-me de si tinc dret o no a cobrar l'atur, començo a pensar que una col·lavoració entre les dues entitats no estaria de més. Les ambulàncies podrien socòrrer els usuaris de l'oficina del SOC en dies de calor com avui o bé recollir els funcionaris, evidentment pertorbats i dur-los a algún centre de desintoxicació. Si no estàn drogats o senils no s'entén que exigeixin els contractes dels últims sis anys quan apretant un botó poden accedir a tota la informació de la vida laboral de qualsevol treballador.
I aquesta: