igual

Mireu atentament els signes de la part superior. Difícilment els trobareu agrupats d'aquesta manera. Acostumem a trobar-los isolats (desigualtat) o bé agrupats de dos en dos.

Quan els trobem agrupats sòlen presentar-se per parelles tot i excloent un dels signes que apareix a la porta del costat.

Analitzem-los per separat:

El signe 1 correspón a la dona. Una dona prototipus, amb faldilleta però sense atributs sexuals. Algún cop l'he vist modificat amb una cua de cavall (és una dona, dona), per una representació folclòrica de la fèmina regional o per el retrat d'alguna famosa d'èpoques passades.

El signe 2 correspòn a l'home. Un home que duu els pantalons, però tampoc presenta cap evidència d'atributs sexuals. Les variacions sobre aquesta icona mai inlcouen la cua de caball duent al confusionisme a totes aquelles noies que duen pantalons. Crec que, en aquest sentit, es començaren a aplicar les variants folclòrico-artístiques avans esmentades (donant per segur que si ets femella entraràs on hi ha la foto de de l'Audrei Hepburn i no pas a la porta amb la carona melangiosa d'en James Dean).

Els signes 1 i 2 són signes, pretesament oposats, la seva funció és exercir un aparheid sexual a les funcions biològiques bàsiques i generen tota classe de mites: Que els homes pixen a la tapa i que les dònes van de dos en dos al bany, señoras i caballeros o el concepte de TOCADOR. Hi ha un bar a Reus on els signes 1 i 2 són substituïts per el mascle i la femella d'un caragol de ferretería. Aquesta nova convenció modifica un xic la divisió incloent-hi una descripció dels baixos que seràn usuaris de cada letrina.

El signe 3 representa indistintament a l'home i a la dòna que pateixen algún tipus de discapacitat. Resumides en el fet de la cadira de rodes. Banys adaptats en díuen.

Per tal de que un local es consideri ADAPTAT ha de tenir accessos adequats i un bany, reservat o letrina on hi figuri un cartellet amb el signe 3. A la pràctica l'experiència cootidiana ens diu que aquest acostuma a presentar-se acompanyat del signe 1 o bé isolat, en els casos en que el local és de dimensions properes al palauet de l'hereu de la corona.

En aquest estat de les coses em plantejo, quin tipus d'igualtat es pretèn promoure quan, per regla general, els prejudicis més absurds regeixen la nostra vida simbólica. ¿No podem diferenciar entre banys adaptats per dònes i per homes?¿O és preferible que els homes i dones amb discapacitats miccionin al bany de dònes perqè les dònes sóm comprensives amb els mals dels altres, o bé perquè sóm netes? ¿No pixen fora de la tassa els homes que duen cadira de rodes? ¿O és que els homes discapacitats són menys homes i no sentiran vergonya per haver d'anar a pixar al bany de les femelles? I les dònes discapacitades? es sentiràn menys femenines per haver d'anar a defecar sota el signe de la roda asexuada?

Ara, ben diferenciats, sobris, erectes, solitaris com vaquers que s'allunyen a la posta de sol, els Senyors es dirigiràn al seu servei particular, on es pixa dret (ai-las quina enveja) i no et destorben elemens foranis a la teva concentrada posició excretora. Mentrestant, els discapacitats i discapacitades, els homes amb faldilla, els assexuats de tota mena, amb i sense cua de cavall, els seguidors de James Dean i de l'Audrey Hepburn i tots aquells als que que ens agrada la gatzara ens n'anirem tots al bay de Senyores, ja no de dos en dos, sinò en grups nodrits, mentre la resta del món continua pensant que només hi ha tres categories d'éssers humans pixadors, ben definidetes i que val més no barrejar.

Piropo

Ahí llega el dolor!

....Y el dolor se va....

Arbre d'ulls a Calafell

Lemur's late show

Dalt la branca trencadissa

d’una liana tropical

balla un lèmur amical

tot fotent-se un Moscovita.

 

Els animals de la jungla

que l’animen i l’adoren

esperen el show fa una hora

i ja no hi cap ni una ungla.

 

Quan comença l’espectacle

Lèmur, tot un trapezista,

sorprèn famelles i mascles

tombarellant per la pista

i responent logaritmes

tot, disfressat de captaire.

De madre y muy señora mia

S'acosta aquest dìa que ens en fan dir día de la mare. Se suposa que és una espècie de resargiment per tots els díes en que les nostres progenitores estàn al peu del canò i nosaltres no en fem el menor cas (com si les mares no ho fòssin els 356 díes de l'any) i se suposa, també, que aquell dia hauriem de fer exàmen de conciència i dedicar-lo a fer-les un xic més felices.

Deixant de banda consideracions sobre el consumisme i les estratègies de màrqueting al nostre món ultracapitalista en que acaben derivant totes les celebracions m'agradaria reflexionar sobre el concepte de maternitat que impera. Quina és la imatge de la dóna amb fils que tenim?

Fa una estona la Rosa reflexionava tot i lleginnt el diari:

- Em farè el longuis per si de cas els meus fills se n'obliden, que sinó encara em tocarà fer un dinar especial.

Veient els regals que proposava el Dominical per a celebrar el "seu dia" es preguntava perquè proposaven una planxa per a costellades, una aspiradora supermax o una bañera d'hidromassatge per als peus. ¿És que no li escau a les mares un cotxe esportiu últim model color roig passió?

Pressumint

Com una nena amb sabates noves

&

tota cofoia

Alehop!

Deu ser la primavera peró em sembla que alguna cosa canvia.

Part

Avans de morir, diuen, s'ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill .... ( potser no per aquest ordre), en tot cas el procés de creació d'un llibre si que ho és, una mica, com un part: ple de dubtes, esforç i espera, un humor terrible i canviant i moltes esperances!

Ara, per fi, les felices mares ja el tenim aquí, i diumenge que vé el bategem, en el més d'abril, com si fos una nena rosadeta. Serà un bateig a la burgesa, amb autoritats i pròcers de la ciutat i totes les àvies del nostre petit llibre cofoies i sortides de la perruqueria. Només per aixó ja farà goig de veure.

No cal dir que hi esteu tots convidats!

Renovar-se o morir

Tot just deu fer quinze dies que els caps viguetans de ma germana en reconeixíen l'ascendència:

-Si aquesta noia és neta d'en Paulino!

Hi pensava al matí, en el descans de la meva feina Tortosina, asseguda a una taula de la reformada Drogueria Canidell, un d'aquests locals que han tingut l'encert de recuperar l'estructura d'un antic comerç que d'altra manera s'haguès perdut. Aquí, a Reus, durant un temps en vam tenir alguns exemples que corren perill de perdre's, ja que sembla que aixó de treure profit del patrimoni té poc a veure amb la política de promoció de la ciutat, que infla el pit ensumant un "Passat Gloriós" coma segona ciutat de Catalunya i es fa petar els pocs vestigis que en queden. I, tot pensant-hi m'han vingut molts records a la memòria, records d'altres adrogueries (jo vaig veure l'antiga Casa Coder en funcioament i recordo l'enorme cartell publicitari de Norit que exibía), i veient una antiga fotografia de l'establiment en que em trobo, antigues cereries.

En Paulino, aquest viguetà que m'era avi, n'havia d'adroguer i, en consequència, cerer. Acabada la Guerra, la família del meu pare es va mudar de la Cal Vilanova (coloquialment Cal Cagarrines) a Vic a La baixada de la Presó de Barcelona, on encara es manté un dels comerços més antics de la ciutat, en les espelmes distribuïdes sobre l'antiga estructura neoclàssica del que havia estat una gran Casa de Modes, les belles esclaves de bronze negre continuen aguantant els llums de l'escalinata d'on en podria haber baixat qulsevol núvia vuitcentista a mostrar el vestit nou tot just embastat. Recordo l'olor de la cera i la meva àvia asseguda vora el taulell, pintant ciris de bateig, el record se'm barreja amb les anècdotes que m'explicava el meu pare i endevino que el meu gust pels aromes me l'ha trasmés ell, que el va adquirir tot ensumant els calaixets de les espècies.

En sortir al carrer Tortosa se'm presenta plena d'encants. el casc antic esdevingut de nou un suq a través de la immigració, els carrerons tortuosos que menen a la Suda, els carrers plens de comerços tradicionals (els meus caps es queixen de que a Tortosa no hi ha ni tansols una ETT, ciutat afortunada, penso), el riu, com una cinta onejant, , les nuvolades arraïmant-se en els cims dels Ports, les precioses cases Modernistes encara intactes, no agredides per les intervencions d'arquitectes matussers. Una dona ven palmons en una entrada tal i com ho devia fer fa una centúria.

En el meu cauet comptabilitzo els canvis d'un món que es modifica, no diré que es perfecciona ja que la perfecció és segons sembla un objectiu massa llunyà per als designis dels homes.

Tornar

Com es fa evident a les estacions de tren, qualsevol retorn pot ser el preludi d'una nova partença. Ara, però, toca tornar.

Ja tenim quinze anys!

I web nova

Invierno

Y yo no le contestaba que aquello bien podia ser Barcelona, pero también Génova o Marsella. Cualquier ciudad  con un puerto y calles tortuosas y frio en invierno, el despiadado invierno de la pobreza mediterránea, donde no mueres de frio, pero vives en el frio.

Maria Aurelia Capmany, El chaqué de la Democràcia.

Küneyt Arkin, Critic d'Art

L'experta en Kuneït és The Savage Rose, a qui he robat l'idea i l'enllaç. En veure'l ha exclamat: "Oh, eso si és un hombre!"

Strange Duets: Poe & Muybridge

Poco más tarde caí en un estado de insensibilidad parcial, durante el cual las más placenteras imágenes aparecieron en mi imaginación; ví árboles verdes, ondulantes trigales, procesiones de jóvenes danzarinas, tropas de caballería y otras fantasías. Recuerdo que todo lo que pasaba ante los ojos de mi mente contenia como elemento fundamental el movimiento. Así, no se me presentó ningún objeto estacionario, tal como una casa, una montaña o cosas parecidas, sino molinos, embarcaciones, grandes pájaros, globos, jinetes, coches a toda carrera y objetos móviles parecidos que se sucedían interminablemente. (Narración de Artur Gordon Pym de Nantucket)

Por

Acabo de descobrir una cosa: la meva ombra pot arrivar a ser increïblement gran. M’espanto de mi.

Projectada a una paret a una mançana de distància, per sobre dels jardins dels veïns, faig un cap rodó, que no m’afavoreix gens.

Ni tansols he pogut jugar gaire estona a fer ombres xinesques i, em fa l’efecte que encara hi ha un troç de mí (gran i fosc) projectat al mur de maons de la casa del davant i que en qualsevol moment m’he d’escolar entre les penombres per bufar-me vora els llavis; i llavors tindré tanta por que em quedaré immòbil (vull dir l’altre jo, jo en technicolor) sentint com els meus dos alès es barregen, llavors, si no apareix algú inesperadament o crido molt fort, puc començar a compadir-me de mí mateixa.

Record de pànic que va succeïr al Carrer Miquel Àngel suscitat per una fotografia presa en les jornades de l’AJJRR el 2006.

El rastre de la Gran Raça

En els relats d'H. P. Lovecraft hi apareix la raça de Yith, també anomenada la Gran Raça, aquests éssers de pensament tenen la capacitat de transportar les seves ments als cossos d'espècies inferiors enviant-les a través del temps i l'espai per tal de perpetuar-se. La seva tasca primordial consisteix en catalogar els pensaments, creacions i història de totes les civilitzacions intel·ligents del nostre univers, de tots els temps, de tots els coneixements.

Quan vaig anar per primer cop a Cal Bolavà, l'edifici on s'allotja la regidoria de Serveis Culturals de Calafell, em va sobtar trobar-me al jardí de l'antiga masia d'indianos una escultura que ja havia vist en una galeria reusenca i que, amb els amics, havíem identificat amb una representació d'un individu de la raça de Yith tal i com apareix a L'ombra fora del temps (1934):

Aparentaban grandes conos de un material rugoso, como la estructura de un vegetal; medían más de diez pies de alto; su cabeza, así como sus manos, en forma de garras, estaban unidas a unas anchas extremidades que salían del vértice del cono. Caminaban merced a la expansión y contracción de la capa viscosa que formaba su base, y aunque no hablaban un lenguaje reconocible, podía entender los sonidos que emitían, pues, en mi sueño, me sabía instruido en ese idioma desde el momento en que llegué a aquel lugar. No hablaban con algo parecido a una voz humana, ni yo tampoco, sino con una extraña combinación de silbidos y golpes y resguños de las grandes garras con que finalizaban sus cuatro extremidades enraizadas en lo que supuestamente podían ser sus cuellos, aunque esa parte de sus cuerpos no se veía.

Es tracta de Y vió en el mundo un jardín de l'artista Fina Olivé.

Potser quan el món que coneixem s'acabi, quan només els escarabats hagin sobreviscut a l'hecatombe nuclear, les petites potes coriàcies reverenciïn l'evocació estilitzada dels seus hostes precedents.

La meva feina actual s'acosta en part a la de la Raça de Yith: recullo memòries, analitzo històries, repasso les vides de les dones calafellenques, reconstituïnt el record a partir de veritats personals i retalls d'històries més somiades que viscudes. Segueixo un xic el rastre dels vigilants de la memòria, que recullen dades infinites sobre el que fou, és i serà. Al seu costat el meu projecte s'empetiteix i alhora es torna possible.

Passatemps

Fa uns matins van apareixer a la meva bústia els segúents anuncis (malgrat l'adverténcia de que no s'accepta publicitat). Les promeses que fan són respostes a les mateixes inquietuds, les respostes, igualment incertes malgrat la diversitat dels mètodes. Ens vènen quelcom que no existeix. Ens vènen una promesa

I sinó, busqueu les diferències entre la publicitat de l'agència legal RioAsociados:

(al tanto amb la formosa damisel.la que se suposa que es advocada)

I aquesta:

Artesania Cirodiílica

Aquests dies m'estic llevant més d'hora. Quan arrivo a l'estació el món te l'aspecte d'alló inconclús, com si encara s'hagués de definir en possibilitats no necessàriament millors que les del dia anterior. Potser per aixó no m'he sorpres en descobrir que en una paperera de l'estació hi descansa una cistella d'el.laboració cirodiílica, amb els seus vímets sobresortint de les vores, talment com si algú l'haguès tombat, sense voler en intentar abastar les panotxes del seu interior.

A la foto: la iluminació de l'estació de Reus a les 6 del matí. 

Invasió subtil

P-Avui he llegit a una pàgina d'internet que una persona normal i corrent, neta i polida, té al cos més èssers vius que èssers humans té la Terra ara mateix!!

Dern-Jo soc el Déu dels meus microorganismes! Soc un petit planeta caòtic que ells mai podran entendre del tot.

P-No podran entendre pero el tenen conquerit!!!

Dern-No em tenen conquerida, em tenen parcialment ocupada.