Realit-art

Propostes compromeses entre l’art i la societat a "En Construcción". Arte Contemporáneo Versus Cooperación al Desarrollo. El seminari, que va tenir lloc el passat 24 d’abril va fluctuar entre la proposta de marcat caire social fins a les sorprenents propostes del treball de Clowns Sense Fronteres amb els Indis de l’Amazones. Entre el poc i el massa, entre el tot i el res, entre el control i el donar veu, entre el reforçar i el crear art, cultures i identitats. Ja ho he dit, compromeses entre l’art i la societat (no necessariament compromeses amb l’art o la societat)

El problema és: de quina cultura parlem quan parlem de cultura? De quina cultura parlen els artistes? Què fem dir als artistes els gestors culturals?

I aquí les respostes que no es van donar perquè a Caixaforum no es poden donar:

1. Aplicabilitat, transferibilitat, eficiència, innovació--> l’objectiu de la Bona Pràctica no es pot equiparar a l’Obra Bona

2. Aixó d’aquí

3. El que no van dir i diuen ara en el preciós "Tube que he penjat a dalt" continua sent pura i simplement perfecte. Llàstima que no es diguès així de claret quan tocava, en públic i no a l’ampara de la xarxa creadora, que esta deixant de ser un element de socialització per a ser un element de fantasia cultural.

Aculturació

Sopant en el meu local preferit de Reus, l’encantador Okaeri, un bar - restaurant d’ambientació japonesa regentat per Regina i Aleix, una parella reusenca enamorada de la cultura pop japonesa, sento un comentari que em deixa de pasta de moniato:

-"El que no em sembla bé es que ens vulguin imposar la seva cultura,” (aquí em penso que parlarem de globalització, del triomf del pensament únic i el model de grans superfícies i l’adotzenament de l’oferta d’oci, il·lusa de mi) “que vulguin que tinguem aquí mesquites"

Ah, no? Mesquites aquí no! Valgui’m Déu (Jesús, s’entén). En canvi restaurants japonesos sí. I comunes budistes! I si en algun país àrab es critiqués el culte cristià que passaria? Intolerants, antidemocràtics, violadors dels drets humans!

Cada dia hi ha més odi, i més por i un sentit més estricte, ximple i egoista dels drets del ciutadà. Com exercir la llibertat de culte sense espais de culte? La llibertat només és vàlida quan és per a tots. O sigui que, o tots moros, o tots cristians o, si m’apures tots ateus.

Per al que vingui amb ganes de bronca al blog li deixo com a il·lustració el preciós Mihrab de la Catedral de Tarragona, un record que en Ramón Berenguer IV (Raimond The Fourth)  es va emportar de Medina Azahara quan va anar a saquejar-la, perquè havia estat la capital del més luxós, ric i avançat regne del Mediterrani, amén del més tolerant (a ells no els anava pas malament que hi haguessin esglésies al seu territori puig eren prou intel·ligents per saber que, com avui els musulmans espanyols, els cristians andalusins pagaven impostos i contribuïen a la riquesa de llurs comunitats).

Turkomania 3

TOrna,

9, 16, 23 y 30 de Abril

Local de la AJJRR.

 

Felicitació

El cartell , boníssim és d'una convocatòria passada però no m'he pogut estar de penjar-lo. Be, és un fet. Qui ens va parir! i ara ve la part "dificil": que si altes, que si electricistes, que si CÈDULA d'HABITABILITAT, que si paga per aqui que si paga per allí. Quan parlem de vivenda ens oblidem de que igual de terrible que aconseguir-la es mantenir quatre parets perquè t'hi deixin viure. Com pot ser tant complicat posar-te aigua a casa? Si almenys encara hi haguès fonts o rentadors públics, però la por al contagi-social, amagadada per la por social al contagi va acabar amb els serveis públics més bàsics en la segona dècada de la democràcia.

I més: no us perdeu el periple per a l'empadronament: 

FUNCIONARIA A: "No els podem empadronar ja que hi ha unes altres persones empadronades en aquest domicili. 

USUARI: Clar els que hi vivien avans, li hem portat les escriptures de compra del pis al nostre nom

FUNCIONARIA A: Doncs haurem d'obrir una investigació (com al CSI , escolti)

FUNCIONARIA B: Ompli un imprés solicitant que s'investigui

Ànima animada

Mapa

Si dibuixès un mapa dels meus afectes hauria de marcar fites a Burkina Faso, Quito, Brusel·les i l'Illa de Reunió.  I jo, ancorada aquí.  Com a mínim resulta intrigant.

Homenatge a Gary Gygax

En record del creador del "Dungeons" , Gary Gygax , la AJJRR ha organitzat una jornada d'homenatge a aquesta figura clau de la cultura popular contemporània.

DISSABTE 15 de MARÇ a partir de les 10:00 al local de la AJJRR

A més d'una jornada intensiva de partides de D&D en la seva primera edició, la afamada Capsa Vermella (no confondre amb la dels bombons), les ments entristides de la AJJRR, recentment reconvertida en associació cultural han ideat tot de passatemps alternatius com un a EXPOSICIÓ sobre la evolució d'aquest mitic joc.

Tant si sou jugadors experimentats amb ganes de recordar vells temps com si voleu entrar en el món del rol "des del principi" aquesta es una ocassó que no podeu deixar escapar.

Per més informació adreceu-vos a: http://www.juegaarol.com/

Oferta

(Error poètic)

Adicció

Com vivia jo avans de descobrir el menjar japonès?

Memoria

Pensando en Cortàzar traduciendo el Artur Gordon Pym de Poe, busco el término "soportaobenques" en un diccionario de tèrminos marineros. Des de balcón de la casa de Carlos Barral miro el mar semejante a una sopa de mercurio, misterioso còmplice de los múltiples crímenes del mundo:

"Y, sin embargo, no podiamos contenernos y seguíamos pidiendo a gritos auxilio a los muertos!"

El mar, como el historiador, és un vampiro de la memória.

Fer l'amor sota la lluna sense que et piquin els mosquits

Mirant enrere i valorant l'esdevenir, comprenc que tot es redueix a la contradicció entre l'ideal i el material. La voluntat i la realitat. I l'equilibri que resta entre la renúncia i l'acceptació dels inconvenients del dia a dia. De vegades, quan encertes el dia i l'hora, les ganes i el ple de lluna, l'indret i la companyia, el món esdebé un lloc on val la pena viure.

Dolenta.

Penseu que soc... extranya? Dolenta? Robare els diners que volgueu destinar a les campanyes benèfiques de Nadal? O potser nomès soc una petita pertorbada? Us quedeu curts! Jo soc... EL MAL!

Estalvi cooperatiu

My hand delights to trace unusual things,

And deviates form the known and common way,

Nor will in fading silks compose,

Faintly the inimitable rose.

L. Winchelsea

Bombarders sobre Reus

Rebo la seguent convocatòria d'els companys del PSUCviu:

El 17 de setembre de 1937, Reus va patir un bombardeig que deixà morts entre la població. No era el primer, ja que les bombes havien caigut abans sobre el camp d'aviació, fora del nucli urbà, o a l'estació de ferrocarril. Aquest, però, travessà la ciutat punta a punta, afectant una cinquantena d'edificis. El bombardeig va provocar la mort de deu persones -entre les quals, dues dones i una criatura a la Maternitat i la bibliotecària del Centre de Lectura- i més de trenta ferits. Reus descobria així una nova concepció de la guerra contemporània segons la qual, més enllà del front, tot el territori esdevé objectiu militar. S'ha afirmat que la Guerra Civil espanyola fou el primer conflicte bèlic en que s'emprà sistemàticament l'aviació contra la població.

Reobrir alguns refugis antiaeris -com el del Mercadal o el de la Patacada- i fer-los vistables pot ser una excel·lent iniciativa sempre que no es quedi en la curiositat o l'anècdota. Cal fer pedagogia i aquest proper dilluns 17 seria un bon dia per sortir al carrer i concentrar-nos al Mercadal per recordar els morts de fa setanta anys i tots els que han provocat i provoquen a diari els atacs sobre la població civil en els molts conflictes oberts al planeta. Ara que el clam popular contra la guerra sembla haver-se esvaït, mentre s'han anat fent encara més evidents totes les mentides i es demostra a diari que la pau no es construeix amb la destrucció d'un país i l'assassinat d'innocents.

Fruit d'aquesta reflexió s'està fent una autoconvocatòria pel proper dia 17 de setembre a les 20:15 hores a la Plaça del Mercadal de Reus.

Mariano Palacios

PSUC viu

Agrupació del Baix Camp

http:/www.psucbaixcamp.org

 

rosa, rosae

El vendabal huracanaaaado

soplava iNcohereNte

sud

Al sur, en Jaén. Dónde la geometría precisa de los olivos muestra la lucha del hombre por dominar la sierra salvage que se erige a su espalda, con la amenaza tácita de regresar algún día y reconquistar el abrazo de sus calurosos atardeceres y las infinitas estrellas.

Luego el regreso, atravesando Castilla.

Las lomas surcadas de molinos toman el espíritu del aire y cada vuelta de las aspas empuja el horizonte, abajo, profundo, sumiéndolo en la tierra, que se impregna de infinito.

INEM

Les sigles de l'administració espanyola encarregada de gestionar les prestacions públiques relacionades amb el treball, a Portugal, corresponen a les de l'Institut Nacional d'Emergències Mèdiques. Després del periple d'aquest matí per intentar assebentar-me de si tinc dret o no a cobrar l'atur, començo a pensar que una col·lavoració entre les dues entitats no estaria de més. Les ambulàncies podrien socòrrer els usuaris de l'oficina del SOC en dies de calor com avui o bé recollir els funcionaris, evidentment pertorbats i dur-los a algún centre de desintoxicació. Si no estàn drogats o senils no s'entén que exigeixin els contractes dels últims sis anys quan apretant un botó poden accedir a tota la informació de la vida laboral de qualsevol treballador.

La fira de les vanitats

Del lamentable espectacle de la Fira de Sant Jaume (espais fraccionats, una oferta cada cop més curiosa i, val a dir, Friki, de firaires, el Parc Sant Jordi inundat de pixarades equines amb els accessos ocupats per improvisades dutxes per als amics amb peülles) fins als periples de la construcció del nou palau firal de Reus (al concurs per a l'aixecament del qual el Senyor Arata Isozaki ha rebutjat ni tansols presentar-se) hi va molt menys del que sembla. Tinc la sensació que tot el que es relaciona amb el concepte de Fira estigui maleït a la nostra petita ciutat.

I dic petita, així, tranquilament i amb voluntat que ens n'adonem d'una vegada, l'encant de Reus ha estat sempre, com el seu avantatge, que no sóm una gran ciutat i que no sóm tampoc una capital i, per tant, podem aprofitar-nos de la tranquilitat i la llivertat que aixó ens confereix. És aquest intent de semblar més del que sóm el que obstaculitza, en gran mesura, el creixement de la ciutat. En comptes de promoure el que tenim -el Reus, París i Londres, l'encant de la segona ciutat de Catalunya, la historia d'una petita ciutat burgesa del tombant del s. XX que faria les delicies de qualsevol turista d'estar ben explicat- hi construïm a sobre xurros ultramoderns i, quan tenim la oportunitat de fer quelcom de nou, ens perdem en grandiloquencies que no serveixen per a res (em venen al cap les fredors descoratjadores de la remodel·lació del Mercat Central i de la Plaça de la Llivertat, que només han satisfet les espectatives dels frustrats skaters reusencs).

La notícia de la negativa d'Isozaki, fundada més en la rumorologia que en la realitat (no hi ha hagut una declaració oficial de l'estudi d'Isozaqui ni de l'ajuntament) ens ve al pel per a parlar de la política de promoció de la ciutat, centrada en les obres macarròniques, ai, volia dir faraòniques, del tipus Pallol i Gaudí Cente, dos dels nyaps més memorables de l'urbanisme socialista del s. XXI, només comparables, i en escala proporcional, al despropòsit del Fòrum barceloní. Val a dir, que el Gaudí Centre, La Capsa per als reusencs, l'ha perpetrada el mateix Toshiaki Tange, director de l'estudi d'Isozaki, o sigui que potser ens hem salvat d'una de bona.

Si fòs determinista pensaria que aquesta història vè de més lluny, que Reus està destinada a no donar cabuda als grans genis de l'arquitectura, que l'exili de Gaudí es perpetua en aquesta negativa creativa que ens arriva d'ultramar. Parafrasejant el Flickr d'en Komanche , a qui manllevo la fotografia que acompanya el text, Reus, quiere y no puede.

Per a sabre-ne més;

A la wikipedia en català

Al Diari de Tarragona

Festa

Digues que sí, Guillermina, a mí també em faria il·lusió que es Jaume visitès casa meva, sobretot en aquests dies de revetlles en que les nits s’escurcen i que surti el sòl sembla mès possible que mai.