Reus:
dissabte 3 de gener
a les 18:30 hores
a la plaça del Mercadal
Convocant: Assemblea Ciutadana de Reus
Tarragona:
diumenge 4 de gener
a les 13:00 hores
a la Plaza de la Font
Convocant: Paraules per la Pau
Reus maig 1931 
París maig 1968
La història de la llamborda s’inicia amb els processos modernitzadors de les ciutats en la transició de l’Edat Moderna a la contemporaneïtat. Tot i que, de carrers empedrats en tenim una llarga història (llarga com la humanitat), no és fins al segle XIX que s’implanta el sistema de paviment a conseqüència de canvis econòmics i ideològics. Com que l’atapeïment de les ciutats medievals resulta antihigiènic per a les noves ciutats il.lustrades, es decideix començar a aplicar noves tècniques urbanístiques que incideixen sobre dos factors:
1. L’obertura de carrers i eixos viaris que evitin la reclusió de la ciutat per evitar revoltes populars i facilitin el transport de mercaderies que augmenten el seu volum amb el creixement de la producció i l’imperialisme colonial.
2. La higienització de la ciutat dotant-la de clavegueram, espais públics, carrers amb major amplada de llum i la eliminació dels fangars i femers situats als carrers que facilitaven la propagació d’epidèmies.
La tècnica de col·locació de la llamborda consisteix en recobrir l’espai rebaixat entre les aceres laterals, destinades al tràfic pedestre, emprant fileres de pedres iguals transversals a l’eix viari. La llamborda s’acostuma a col·locaren trencajunt i es remata amb fileres laterals del mateix material amb funció semblant als pianos en la Fórmula 1, impedir que els carros pugin a les aceres repel·lint-ne les rodes vers el centre de la calçada. Si teniu la possibilitat d’observar un carrer empedrat en llambordes que conservin la seva disposició original, podreu veure els solcs caurats pel desgast de les rodes al costat de la vorera.
La seva forma de paquet de sucre, reparteix l’escalfor del Sol cap a l’interior de la pedra amb un efecte d’iceberg (la superficie visible de la llamborda és mínima) permetent que la calor es dissipi amb facilitat i no s’acumuli al carrer. La seva dura superfície necessita menys manteniment que una carretera i actua higiènicament repel·lint vers les juntes el material sobrer, que drena més fàcilment que en qualsevol altre tipus de paviment. És antilliscant per als caminants i modera la velocitat dels vehicles de forma constant. És biodegradable i barata a causa de la seva fabricació seriada. Necessita, però, que el manteniment i la instal·lació les realitzin persones especialment preparades per a fer-ho, com passa amb totes les altres coses del món si volem que ens durin.
La versatilitat de la llamborda va dur-la a recobrir els carrers de ciutats industrials de tot Europa i llurs colònies al segle XIX i al llarg del XX. Reus, que aspirava a ser europea, no podia ser menys, i va dignificar tots els seus carrers, comercials i menestrals, industrials i de prestigi, deixant sense pavimentar les carreteres (que necessitaven major velocitat de circulació) i els passejos vorejats de plàtans fent un esforç per a afavorir la sensació de naturalitat en l’esbarjo. En arribar a Reus, el viatger tenia la sensació de trobar-se a un indret important, al dia del que succeïa al món, fet al qual contribuïen tant l’agitada vida política i cultural com la disposició de la ciutat i la cura dels seus carrers.
Al llarg del segle XX els canvis en la disposició dels carrers són evidents: s’ha tendit a una polarització dels tipus de vies vers grans avingudes per a la circulació o barris residencials en els que el paviment és descuïdat sistemàticament quant no recau sobre la comunitat de propietaris. Aquest model que apropa la planificació de les nostres ciutats a les de les ciutats extensives dels Estats Units és conseqüencia de l’augment del consum de combustibles fòssils i la popularització de l’automòvil privat. El mateix concepte D’Automòbil com a producte, comercialitza la necessitat de desplaçar-se a distàncies cada cop majors a més velocitat i l’exigència de comoditats per als usuaris d’aquests aparells que no existien al s. XIX. Per a un conductor reusenc del s. XXI sembla que l’antic símbol del progrés que fou la llamborda no és més que un obsolet obstacle per al seu monovolum.
Mirant la fotografia superior que correspon a París, on s’apilen les llambordes durant una protesta el Maig del 68 (que enguany commemorem) podem veure la culminació d’aquest procés en el moment en que l’economia de mercat donava el seu cop final a un occident que es recuperava de la llarga postguerra (aquí, a Espanya, sempre oblidem que Europa va tenir una duris sima postguerra i que se’n van sortir molt més de pressa que nosaltres). Els joves parissin aconseguien alçar els obrers i pensadors de tot el món emprant dos poderosos símbols reconvertits, els murs i els carrers, els elements dels quals esdevenien armes de la revolta. Alçar les llambordes per descobrir "la platja sota el carrer" o llençar les llambordes contra la policia, fer-ne una barricada com tantes se’n feren durant les guerres de la primera meitat del s. XX, reapropiar-se d’un espai que és de tots i ens estan manllevant.
A Reus, ja no en queden, de llambordes, fins i tot als carrers peatonals, s’ha optat per posar-hi paviments de "disseny", amb peces i materials inharmònics, errors de drenatge,pendents que semblen sortit d’un malson, grans superfícies cimentades on s’enganxen els xiclets i la cera de les processons adoptant l’aspecte d’un enorme i continuu herpes desdibuixant el païsatge tradicional de la ciutat, el seu encant sota la pluja, la memòria dels passejants. Argumentaran que obstaculitzaven la circulació: no els cregueu, el que obstaculitzaven era el negoci. Els terres de plaques s’han de canviar cada deu anys (mireu , per exemple els del Mercat Central) mentre les llambordes poden durar milenis. Sobre el patrimoni i la memòria, de segur que hi ha èpoques i fets que es millor no remoure massa sobint.
La imatge de Reus l’he presa del bloc Consuetudinarium
1. La noticia segons la qual un bomber del parc de Reus s’ha declarat culpable d’haber provocat un incendi a Alforja
2. Un candidat d’ICV provoca polèmica al seu blog fent broma amb extremadura mentres al seu consistori es debat sobre el transfuguisme d’un altre menbre de la coalició ABG
3. Respectable militant de CiU es passeja per Reus amb samarreta del CCCP tot i explicant que no passa res perque "estan acabats".
Tot plegat és com un enorme programa de zapping
Hi presento una comunicació amb l’entitolat "La distancia prudencial" , dissabte 27 al matí.
Si voleu més informació visiteu: Terre de Fraternité
Jordi Sarsanedas
Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.
És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, musica
d’un envelat d’estiu.
És festa perquè t’estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dins els teus ulls, camino.
pels negres carrers curulls
de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí
És festa perquè m’estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i als campanars.
Foto: the_savage_rose
Tant llunyà com el cim del Mont Fuji, el nou emplaçament de les Barraques al camí del Roquís. Per sort, el servei d’autobusos gratuïts arregla bastant la tornada.
Sota el titol "Enyorada Tarragona" s’ha donat a coneixer una iniciativa de re-construcció de la memòria que especula amb els conceptes d’identitat, passat i patrimoni. No és d’extranyar que sigui la regidoría de promoció de la ciutat i no la de cultura el que encapçali la iniciativa, ni que aquesta coincidís amb la visita de la diplomàcia israelita.
El projecte pretèn activar patrimonialment alguns aspectes de la historia tarragonina que han quedat ocults rere la tremenda maquinaria del Patrimoni de la Humanitat i la romanitat. Però d’aquesta iniciativa lloable se n’hauria de responsabilitzar algú amb uns mínims de conciència històrica, que no llancès a la lleugera afirmacions com:
"quan es creu que pràcticament tot Tarragona era jueva, segons ha explicat la regidora de Patrimoni, Rosa Rossell"
En que es basen els responsables del projecte per a fer afirmacions com l’anterior? Quina Tarragona anyoren? Una Tarragona imaginària que els permetès establir-hi un turisme amb alt poder adquisitiu i influències.
Ca la Garça va arrivar a ser un dels meus edificis favorits de Tarragona (hauré de començar a no afavorir edificis ja que mel’s acaben ensorrant tots), un espai enlluernador entortolligat en el laberint de l’antiga ciutat medieval fins que l’especulació immobiliaria el va fer caure, tornant-lo irreconeixible. Avui es troba en procès de consolidació, desprès del lamentable espectacle que ha ofert el solar durant l’últim quinqueni; les tasques de consolidació pel que he vist són bastant correctes en l’execució malgrat ser bastant intrusives visualment i centrar-se només en l’estructurura d’arcades de la planta baixa(en un estil proper a l’emprat a la porxada del Carrer Merceria).Dificilment arrivarem a poder avaluar fins a quin punt l’estructura resultant es correspondrà amb l’estat del conjunt avans de ser derruït (els mitjans arquològics ens facilitaran però dades sobre l’estructura original, perdent-se’n el caràcter d’aquitectura viva que tènen els complexos civils d’època medieval). I també, dificilment, podrem saber quines fòren llurs funcions reals i encaix en la vida urbana baixmedieval. Les persones poc signifiquen en una ciutat de rüines.
És innegable que aquest espai va formar part del call, però: el van construïr els jueus? A gran part de Catalunya els jueus vivien arrendats en cases propietat d’ordres religioses o senyors feudals. També és innegable que aquest edifici va passar a altres mans rere l’expulsió dels jueus en l’Edat Moderna. Però aquesta historia, la part lletja, no s’explica. No ens importa que hi feia qui hi va viure ni la significació de l’espai públic per al col.lectiu que hi transita. Ningú ha preguntat als veïns de la part alta per les històries viscudes entre aquells carrers, l’han esborrat a base d’oblit i amaguen l’oblit sota l’epítet de la memòria.
Ens trobem en un entredit decimonònic, en que la construcció de la identitat passa pel falsejament, avans en ares de la ideologia, ara, del capital que ens retorna una memòria irreconeixible.
Ulisses (el pecat)
Quan Ulisses tornava a Itaca imaginava bé el seu palau: el pati amb columnes de fust roig com les terres dels conreus cultivats per esclaus, el coronament d’un negre profund confonent-se amb cel estelat de les nits a l’Hèl.lade. Els murs interminables en la seva geometria enigmàtica coberts d’imatges dels monstres amb que els pintors mai combatrien. L’alcova closa on Penèlop esperava teixint i desteixint el tapis de la seva vida solitària amb fils que el lligaven de pensament i d’esperit a la llar somiada.
Ulisses era molt ric, i en la seva riquesa niava el seu orgull d’home jove, de cabdill, d’aventurer. I quan va ser prou temps fora casa, quan va veure que de tots els monstres que sotjaven el mar, era l’Agent Immobiliari (seguidors d’Hermes el comerciant de peus subtils) el més temible adversari de l’home lliure, tornà a casa.
Va foragitar els Okupes del seu palau, va recuperar la possessió de la seva esposa i va construir pisos de cinquanta metres quadrats als terrenys de les cases dels esclaus, que va vendre (preu, el pes en or del propietari) a honorables ciutadans de Massàlia, Esparta i una parella d’ancians d’Helicarnàs que van emprar-lo com a segona residència, ja que de tots és sabut que les vistes d’Itaca són un bàlsam per a l’esperit dels amants de la democràcia.
La PONT (el pecador)
Parlant d’Illes, l’Illa 3 del pla parcial del. sector G.13 Mas Bertran de Reus, està mutant d’Itaca a Troya a passos ciclopis. Sembla ser que Polifem va entrar al consistori i ens va confondre a tots amb ovelles.
Els nombres no són realitats; són signes que expressen realitats quantificades. Posem per cas 56208. Aquest nombre designaría una proposta, una entre tantes (concretament entre la 56207 i la 56209), una proposta que intenta modificar la Directiva 2003/88/CE . Aquesta proposta es sotmet avui a votació. Si s’arrivès a aprovar, modificaria un altre nombre, un signe que expressa una relaitat quantificada.
La nova directiva proposa augmentar la jornada laboral a tota la Unió Europea de 40 a 65 hores setmanals. És un nombre, no una realitat. Però aquest canvi, la simple modificació d’una xifra en un paper, és el signe que expressa la reducció de la nostra vida a una realitat quantificada. No sóm, ara, més que nombres, coeficients, dades de productivitat, realitats quantificades sense cap altre dret que èsser sumats, restats i dividits.
No he parlat de la multiplicació. L’he deixada X al final. La mutiplcació és una operació perillosa, puig que condueix a la reproducció de la resistència i a l’atzar de la diferència. La reproducció és l’operació pròpia de l’èsser humà, el que el dota d’humanitat i dignitat. L’home pot fer més, pot crear, pot inventar, pot convertir un petit signe pintat sobre una fulla en la representació d’una realitat quantificada. Pot, per exemple, deduïr d’uns quants mots, o d’una xifra, la relitat complexa que escapa als nombres i pot CANVIAR-LA. És doncs, moment d’operar, de multiplicar les forces com només l’èsser humà pot fer-ho. De demostrar que sóm quelcom més que un nombre a aquells qui tènen la ment d’acer i silici.
Il.lustració: Eneko
Hacía pocos años que había terminado la guerra de España y la cruz y la espada reinaban sobre las ruinas de la República. Uno de los vencidos, un obrero, recién salido de la cárcel, buscaba trabajo. En vano revolvía cielo y tierra. No había trabajo para un rojo. Todos le ponían mala cara, se encogían de hombros o le daban la espalda. Con nadie se entendía, nadie lo escuchaba. El vino era el único amigo que le quedaba. Por las noches, ante los platos vacíos, soportaba sin decir nada los reproches de su esposa beata, mujer de misa diaria, mientras el hijo, un niño pequeño, le recitaba el catecismo.
Mucho tiempo después, Josep Verdura, hijo de aquel obrero maldito, me lo contó. Me lo contó en Barcelona cuando yo llegué al exilio. Me lo contó: el era un niño desesperado que quería salvar a su padre de la condenación eterna y el muy ateo, el muy tozudo, no entendía razones
- Pero papá - le dijo Josep llorando - Si Dios no existe, ¿quien hizo el mundo?
- Tonto - dijo el obrero, cabizbajo, casi en secreto - Tonto. Al mundo lo hicimos nosotros, los albañiles
Les sirenes del simulacre d’emergència química del Pla Seqta que haurien d’omplir l’espai del Camp, com un brunzit que només es pot sentir parant l’orella sobre els cotxes i barreres de ciment i ferro, esmorteïdes pes l’smog que cobreix perpetuament la ciutat de Tarragona. En aquests dies d’atacs de pànic colectiu generats per unes partícules voladores que fan molta por als pares d’alumnes de fora però aquí tenim assumides i de "conexions de conques fluvials", transports d’aigua en baixell i tren i transvassaments que no son transvassament em plantejo poso en dubte què estem fent per a sobreviure i com serà la memòria futura del món sense humanitat
En un retrat decimonònic d’Eduard Toda, podem trobar-lo enbolicat de cap a peus figurant ser una mòmia perfecta en ple Museu Arqueològic d’El Caire.
La broma, que avui en dia ens recorreria l’espinada amb un calfred, era molt del gust romàntic. Examinant antics documents en arxius reusencs, podem trobar les imatges més descabellades protagonitzades per l’Eduard, que agradava de retratar-se en les més diverses actituds, des de la del pròcer de la cultura, a la del drüida improvitzat sobre un hipotètic altar cèltic que creia haver localitzat en un indret indeterminat del Camp de Tarragona.
Amb l’amic Aker vam anar a empapar-nos de l’aura del primer egiptòleg de Catalunya, traductor de les obres d’Ali Bei i pioner en les excavacions a la Vall dels Reis. Si, si, aquest reusenc que ens malda recordar, l’Eduard Toda, en l’exposició Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda, produïda pel Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, que és dipositari de part del llegat d’aquest personatge apassionant.
Us diré que vam parlar del descobriment de les ruïnes anegades d’Alexandria i dels curiosos personatges que són els embaixadors reconvertits (en Frank Goddio, al final només resulta ser un Toda amb escafandra).
I com que una cosa porta a l’altra, de Tutank-Aton a Akhen- Aton, passant pel Temple Massónic de Reus i la seva malaurada destrucció, vam resseguir l’ arrivada del pensament de les revolucions franceses a la política del XIX reusenc i a la importància de les idees arcanes orientalistes en la filosofia de les lògies d’inicis del segle XX
Tot plegat: pela i mitja, la ciutat que van impulsar no en recorda més que ombres i és una altra vil.la qui ha de fer la feina per a posar les piles al pais en recordar a l’amic Toda i el pes de llurs idees transformadores en la conformació Segona Ciutat de Catalunya.
Visiteu l’exposició al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus! Ni que sigui una visita de compromís, Reus necessita quelcom de més profunditat cultural que la Capsa Gaudí.
L’institut d’Estudis Penedesencs celebra el proper 31 de Maig la Primera Trobada d’Historiadors Penedesencs que han dedicat al tema Historia i Memòria Oral.
El programa d’actes inclou la presentació del llibre Eines per a treballs de memória oral per part del seu coordinador,
l’historiador Joan Corbalán.
Així mateix també tindrà lloc una taula d’experiències d’història oral al Penedès en que diversos autors (Helena Paricio de Castro i Úrsula Subirà Carrasco, Daniel Sancho París, Belén Moreno Claverías i Judith Barbacil Mestres) debatran sobre les experiències en la recuperació de memòria oral al Penedès i a Catalunya.
Dissabte 31 de maig de 2008
Ateneu Agrícola, Sant Sadurní d’Anoia
Carrer Josep Rovira 12
La crònica:
http://www.totselsnoms.org/?q=noticies/veure/37