VANITAS
¿Què hi fa si especifiquem les circunstàncies?
¿si altres homes o els mateixos
mouen els fils que separen
altres destins o els nostres?
Sempre és la mateixa guerra.
Dips del Prat
Les Històries Naturals de Joan Perucho narren la fantasiosa aventura d'un jove naturalista a la caça d'un vampir afincat a Pratdip, durant les Guerres Carlines. La història s'inspira en una llegenda local segons la qual assetjaven el poble canilles de gossos infernals, els dips, que atemorien la població en els límits habitats i xuclaven la sang del bestiar fins a matar-lo.
Es diu d'aquesta llegenda que en deriva el nom del poble, Pratdip, malgrat que s'ha apuntat la hipótesi que Prat del Dip sigui la transposició del vocable àrab imp que significaria dimoni o esperit malèvol. El mot hauria sobreviscut a la parla local i més tard hauria estat identificat amb un perill real: el dels gossos assalvatjats que recorrien les serres (tal i com es poden veure en els símbols heràldics de l'antic retaule del poble), i que van extingir-se en algún moment incert del segle XIX.
Vivim en una terra favorable a les llegendes, on en data imprecissa es gestaren les contalles del Salt de la Reina Mora, la resistència heroica dels Templers i els miracles del bisbe Oleguer que apaivagava les aigües furients de les platges tarragonines. Però, més enllà d'aquests relats, o potser a causa del seu profund arrelament, o de l’estructura feréstega de la terra que els inspirà, encara, de tant en tant, revifa la llegenda dels dips en les seves facetes més inquietants.
Ara fa uns quinze anys una auténtica història de dips, va saltar de la rumorologia local als daris quan algunes persones aseguraren haber vist una gran bèstia negra rondant pels camps de Mont-Roig i, seguidament, entre Reus i Tarragona. A la poc provable existència de l'animal se li imputaren múltiples culpes -especialment les de perseguir vigilants nocturns, robar gallines i atemorir els gossos- i també variades naturaleses entere elles:
1. La racional hipótesi que identificava "la fera" amb un dòberman furiós i malalt de ràbia. Que no resultava gaire tranquilitzadora i que va causar un redoblament de la vigilància dels camins.
2. La resposta escèptica dels urbanites que atribuïren el cas a les facècies d'un grup de quintos amb ganes de gresca (avui en dia els inculpats haguessin estat jugadors de rol)
3. Finalment, es va pensar en la fabulosa presència d'un tigre, que hauria estat adoptat per un magnat rus i deixat anar quan fou massa gran per a tenir-lo a casa.
Durant alguns mesos es mantingué el degotall de notícies sobre La Bèstia del Camp que aniquilava la vida als galliners amb la seva sola presència (s'assegurà trobar naus senceres d'aus mortes de por); els gossos bordaven enfollits a les nits i els habitants dels masos més aïllats vetllaven entre lladrucs espectrals per trobar, al matí, el cadàver d'un gos amb l'expressió contreta o, a voltes, la corretja marcida, trencat l'extrem del collar d'una forta estrebada, restant a terra talment una serp morta.
Poc a poc, les pistes (un gos ferit, extranyes esgarrapades a gran alçada d'un tronc de garrofer) van anar sent menys freqüents i, finalment, van deixar d'interessar.
D'aquella època en que l'alarma es convertí en una nebulosa inquietud, encara en recordo una de les excursions que acostumàvem a fer tota la família, aquell jorn vam decidir atansant-nos a Pratdip. M'és complicat descriure la desolació que envoltava l'Hermita de Santa Marina, la vaga impressió lunar del seu paisatge hivernal i l' obscura sensació de vigilància que no va desaparèixer fins més tard, asseguts al un bar del poble, davant un cafè fumejant.
La lectura de Perucho m'ha desvetllat aquests records i, per una d'aquestes extranyes associacions d'idees que gesta el temps sobre els records en repós, també ha dut a la superfície el relat que vam escoltar, una nit tornat de Cambrils, de la mà d'un taxista que HAVIA VIST LA BÈSTIA!
Atemorit dels seus propis mots aquell home de mitjana edat, avesat a dur tota mena de personal en el seu vehicle, ens explicà com feia una setmana, tornant tot sol de fer una carrera a Tarragona sentí remor de cops a les barres protectores de l'autopista. No devia correr gaire, assegurà, però la periodicitat rítmica dels cops gairebé el feu sortir de carril. En mirar de reüll vers els camps, bruns i indefinits en comparació amb l'asfalt il.luminat, veiè una enorme testa pertanyent a un animal que provaba de saltar vers la calçada, semblava un gos de morro allargat, però pel tamany i l'altura dels salts el feu pensar en un cangur. Esporuguit, el nostre protagonista apretà l'accelerador pretenet deixar enrera aquell animal, que no era un gos (reiterava), que seguia colpejant amb fúria les tanques de protecció, a velocitat parella a la del cotxe, amb una gran força. El taxista no arriva a veure el cos de la bèstia, ni tansols quan, cansada de l'intent, s'endinsà en la foscor llençant un ronc bramul, que cap gos hauria estat capaç de proferir.
La horquilla invisible vuelve
La Despilfarración Picturesfilms presenta:
A Madeleine Carrol
y
Paquito Calahorra
en la película
(de buenos y de malos,
de malos y de buenos,
de tanques humanos,
de hombres en conserva
y de "ESO" )
¡¡¡¡¡LA HORQUILLA INVISIBLE VUELVE!!!!!!!!
Superheroi
Perque vull
Lletra : Ovidi Montllor
Música : Y. Belmonte
Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
Perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona.
Perquè vull! Perquè estic tip de la contraria!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
Absoluts
Elevant-se vers regions on res es mesura amb els varems del cos. Sense límits.
Res doblega la lleugera inflexió que diferencia el que penso i sento del que penses i fas.
En una bàscula dimunuta l'arcàngel sostè vint-i-un grams de llàgrimes, enzims i material genètic.
Dictamina: aniràs a l'infern, de segur que t'agradarà. No crec que tinguis temps per a pensar gaire.
Llença la teva ànima en un calaix on hi ha escrit en lletres daurades: NUMERUS, PONDUS, MENSURA. Per a ser absoluts, penses que ocupen ben poc.
Nostàlgia d'una lluita
Quan vaig començar la carrera (corria lany 1997 i Barcelona era un món nou i emocionant, molt diferent de la ciutat prefabricada que s' ha anat superposant a la seva original bellesa, salvatge i enbrutida) ja ens van avisar que el trasllat de la Facultat d'Història al centre del Raval, que la universitat promovia com a imminent, feia onze anys que estava pendent.
Aquell any i l'anterior ja hi havia hagut manifestacions en aquest sentit, els estudiants estaven cabrejats, encabits en barracons o en aularis que no tenien les mínimes condicions i, mentres no es feia res per a construir el nou edifici, les administracions del bipartidisme vigent, es posaven travetes mútues als projectes, els rectors afavorien les carreres científiques, i l'espai de la facultat es veia envaït poc a poc per l'ombra del Grup UB (venent el nostre edifici, amb nosaltres a dins a consorcis per a l'investigació privada).
I llavors, les assemblees. Com aquella, memorable, al bellmig de les obres del Parc Científic (que vam paralitzar un cop rera una l'altre): al fons de l'enorme sot els vicerrectors esperant a èsser sacrificats, com en l'hemicicle de la targèdia grega, per les mènades enfurides; els obrers mirant la representació a una distància prou prudent per a no haber-s'hi de sentir implicats.
Després de tant de temps de manifestacions, tancades, xerrades, juntes, reunions, consultes, pintades, campanyes i denúncies, ha estat la correspondència dels partits al govern de la Generalitat i de l'ajuntament de Barcelona el que ha accelerat el final, esperat i batallat, de la protesta que em va fer, dit i comptat, la major part del que sóc.
Guanyem, als filòsofs no ens volarà el sostre a mitja classe. Guanyem, estarem al centre de la vida cultural de Barcelona redissenyada, potser els professors posaran més empenta a l'hora de fer pràctiques externes. Les aules tindràn taules i l'inclinació adeqüada de les graderies per a que tothom pugui apreciar les diapositives projectades pels canons dobles.
Malgrat tot, la nostàlgia d'una lluita que sembla acabada i d'un temps on les coses, encara semblaven possibles, perque estaven junts, em recorre ara, llegint la convocatòria per la darrera reunió al local on vam preparar tantes manifestacions, on vam descansar de les llargues assemblees, on vam vetllar durant les tancades, cantant cançons que parlaven de la lluita i la victòria.
No puc evitar preguntar-me què en serà de la Biblioteca de Filosofia, de la "peixera" i dels Menjadors, dels bancs que fòrem com petites almoïnes per a calmar els ànims durant les interminables persecucions al degà. I no puc evitar pensar tampoc, que hi haurà també noves lluites a altres llocs (recordeu el consol de ser, encara, la mosca collonera), però aquell indret que era tant nostre, passarà a ser, tansols, un racó en la memória.
Finalment, no puc evitar preguntar-me, si els que han organitzat aquesta reunió, la darrera, y que no han pensat en fer-ne arrivar la notícia a tots aquells que els vam precedir en la lluita, entendràn aquesta nostàlgia. Molt em temo, que hi ha coses, que només es senten si les pots viure. Potser, només potser, les pots entendre si les desitges.
Barraques
Comença la Festa Major i me'n vaig de gresca.
Tronada
Trona. Sant Pere mou els mobles.
El món es carrega d'una energia especial i em vènen moltes ganes de còrrer sota la pluja.
Cafè i Muntanya
M’està passant una cosa estranya amb la muntanya que es veu des del meu cafè.
El cafè té un nom qualsevol que no concorda amb la seva realitat de borratxos indignats, cambreres immigrants i bufet lliure els diumenges amb descompte per a pensionistes.
La muntanya és...mutable. A primer cop d’ ull és una muntanya, la darrera de la cadena pre-litoral, afirmen els mapes físics, i, malgrat tot (sense voler desdenyar les conclusions dels insignes geòlegs que ha donat aquesta contrada), podria ésser perfectament un Himàlaia erosionat i desviat de latitud.
La meva muntanya té, tenia, per a ésser més exactes, la bellesa d’allò anodí: arbrets de copes arrodonides amb aspecte de pins, terra d’ un tó marró clar y tot de xalets esquitxant-la. Un racó de natura naturata retallat rera la sil.lueta del pont del tren, una fàbrica vella i els blocs que es dispersen assenyalant la fí del terme municipal. Tenir vistes a una perspectiva tan pintoresca, que hagués fet les delícies de qualsevol noucentista, presenta evidents avantatges per al meu temperament,; suavitzant-lo, catalanitzant-lo gairebé.
Això fins que la muntanya es va tornar negra. No s´hi va posar, no hi va haver cap núvol passatger, ni la va sobrevolar cap nau espacial (vaig parar-hi atenció), crec que, aquell dia, no van crucificar a cap messíes.
La meva muntanya, el meu retall de teló d’òpera de Montpou havia sigut substituït per un forat amb el seu contorn exacte visible encara sobre la cartolina blava del cel. On hi havia pins verds: negre. On hi havia terra polsosa, pols negra, no menys negre que la resta del retall.
I vet aquí que em teniu amb la boca oberta, a la taula de sempre del bar de sempre, amb el café de sempre, mirant una muntanya negra inexistent, o potser la que no existia era l’ altra, la muntanya amable.
De tots és sabut que l´opinió més fiable sobre qüestions fenomèniques és la de les mares. S’ ha escrit "mare, només n’hi ha una", però l’ eufemisme resulta completament inexacte. En realitat, les mares saben llatí i si els pregunteu sobre quelcom que no les afecti (es a dir, que no afecti llur concepció de l’ harmonía familiar), comprovareu com les mares estan dotades d’ uns sentits hiperdesenvolupatsa. És per això que, quan vaig trucar la meva mare i vaig dir-li:
- Mare? La muntanya és negra.
en comptes d’enviar-me a fregir espàrrecs, la meva mare es vesteix, baixa al carrer, es planta al meu costat i, després de mirar com qui mira una labor amb els punts fluixos, afirma amb total estoïcisme:
-Si filla, està negra. Puja a dinar, que hi ha macarrons.
-Peró abans no ho era, de negra, i no hi ha núvols. Formulo la pregunta mitg atònita mitg esperant despertar-me de cop.
-Si, si, no hi ha núvols. puja que fa fred.
Aquest matí la boira era tan espessa que no es veia l´altre costat del carrer. La muntanya ja no hi és,. He comprovat que aquest vespre han passat més trens que de costum. És lógic! No poden deixar aquelles pelleringues com a fons d’ una vil.la de províncies ; s´han endut el tros de cel que hi quedava. Potser demá quan s’ afartin de jugar amb els canons de fum a fer remolins sobre la broma, podrem veure el resultat final. M´hi fixaré per si aquest cop l’ artista acadèmic ha deixat estampada una firma o ha canviat algun traç.
Encara que el més provable és que segueixin suprimint bocins de paisatge: els blocs, la fàbrica, el pont del tren. I llavors, què?
-Mare
-Digues, estàs bé?
-Mare, crec que estan a punt de treure la casa.
I ma mare es vestirà, reuarà el carrer, es plantarà al meu costat i, rere mirar com qui mira una labor amb punts fluixos dirà, amb total estoícisme:
-Si filla, ja han llevat el pont. puja , que hi ha remenat.
-Però el pont no hi és i hi era! Protestaré.
- Si. Ara mateix truco a Déu i arreglo aquest disbarat.
Yo soy cola, tú pegamento.
En un cofre como este guardo:
-A un lado Ásia, al otro Europa y allà a su frente, Estanbúl
-El barco pirata de Playmobil
-A Iñigo Montoya disfrazado de Pirata Roberts
-Un doblón de oro maya que robé al Capitàn Sparrow.
-El mapa del tesoro de la Isla de las Cabezas Cortadas, tatuado en piel humana
-Los calzoncillos de Le-Chuck
Y para terminar: ¡Jo! ¡Jo! ¡Jo! ¡La botella de ron!
Fábulas del entretiempo
D' avui no passa, habia d'e posar-hi una faula.
Aquesta es la meva preferida, Mariano.
129 La humedad y los poros
Había una humedad que vivía en una vivienda de protección oficial y, siguiendo su tendencia natural a respirar, levantaba los azulejos del cuarto de baño, se asomaba por los techos, hacia florecer los papeles pintados de las paredes y bufaba los suelos, y, se preguntaba por qué los arquitectos no se habían dado cuenta de que la humedad era como el sudor de la tierra, y, así como el cuerpo humano tenia sus poros, también los edificios, las constituciones, las leyes, los amores imposibles y las revoluciones necesitaban poros, es decir, caminos de salida, y, cuando no se los ponían, era peor.
Mariano González Mangada
El mundo es raro
Als amants dels misteris, coleccionistes de meravelles i diletants de totes les espècies us deixo l´enllaç a l' Athanasius Kircher Society. Una finestra al bizarre de totes les èpoques.
Els meus articles favorits són el de la torrada amb la cara de Jesucrist i les animacions de Muybridge. S'accepten comentaris, fins-hi tot sobre les Piràmides de Bòsnia!
L´home dels pets
Una apologia de l'escatològica burgesa catalana.
Al tombant del segle XX, Le Petomane iniciava la seva gira estel·lar per Europa, aprofitant les poques setmanes de vacances que li permetia el rigorós contracte d' exclusivitat que havia firmat amb el Moulin Rouge de París. El meu pare em va remetre una història viscuda pel seu pare (el meu avi, siguem clars) qui va conèixer personalment aquest portent de la natura que Sigmund Freud visitava assíduament per considerar-lo cas paradigmàtic de trauma psicològic associat a la fase anal.
Joseph Pujol va descobrir les virtuts extraordinàries del seu esfínter -capaç d’absorbir i alliberar líquids i gasos a voluntat, en el grau desitjat, i sense emetre olors desagradables- un bon dia mentre es banyava a mar. Mercès a ardus entrenaments, corejats pel 1er Regiment de Cuirassers de l' Exèrcit Francès, on va efectuar el servei militar, va aconseguir afinar aquesta habilitat en brut (amb perdó) fins aconseguir articular variats sons de rara musicalitat que el van convertir en un dels artistes de varietats més afamats d’Europa.
No sabem exactament com ni quan (elements indispensablement vagues per tal d’ explicar una bona història), el meu avi assegurava haver-lo conegut i reconeixia, tot penat, no haver pogut presenciar l’espectacle d’ aquest gentilhome, que parlava perfectament el català, puig que havia estat expulsat del país (Joseph Pujol, no el meu avi) per ofensa greu a la Nació. L’ofensa, gravíssima per a les autoritats isabel.lines, consistí en l'agossarament de programar dins el seu repertori una flamant versió de l’himne espanyol amb acompanyament de vent.
Els fets al.lucinats d´aquest insigne català em recorden inevitablement un tret gens menyspreable de la cultura de la burgesia catalana, de fet, i en tant que es produeix un fenòmen d'irradiació permanent d'aquesta vers la dels estaments populars, em referiré, tot seguit, a un dels trets essencials de la catalanitat.
I és que als catalans ens agrada parlar de culs. De les normes del com cal en que es desenvolupa tot ritual social sempre m'ha sobtat que, malgrat el pudor que ha de presidir tot acte i tota conversa dels dignes botiguers barcelonins, se n´escapi, invariablement, la permissivitat vers els acudits, celebrats amb riallades a dojo i sobtats envermelliments sempre que parlin de PETS i CULS, LAVATIVES, PIXARADES, ROTS o CAGALLONS.
Proveu d' imaginar la següent escena. Sant Esteve. La taula parada amb les estovalles noves, els nens no poden començar a menjar abans que els grans, la Mare serveix. Desprès del ¡Bon Profit! (precedit de benedicció de taula, si s'escau) tothom comença a menjar-se els canelons amb poca gana tot i pensant en el plat de crema catalana, i enmig d'aquest món ordenat i formal el tiet espeta:
Aquell que va pel carrer empenyent una vota Rambla avall, roda, que rodaràs,
i es troba l´amic que li pregunta
- On aneu?
- A cal metge que em va encomanar que, a finals d' any , li portés els orins.
No ho teniu clar? Penseu-hi, doncs:
¿Quina altra cultura al món celebra els actes nadalencs amb formes populars de la finesa escatològica del Caganer i el Cagar tió?
¿Qui més que el poble català podria haber el.laborat un producte cultural de l´alçada dels següents versos?:
La merda de la muntanya no fa pudor
encara que la remenis amb un bastó.
Pura poesia, senyors meus.
Per acabar la meva disertació els demano que fixin la seva atenció en l'il.lustració superior, el "PAISATGE CATALÀ" d'en Joan Mirò. A l' esquerra de l' imatge hi podem veure l' inefable tifarada catalana emetent la seva patriòtica alenada.
Estiu
El vol es torça
perseguint èssers extranys
l'oreneta d'ombra
i el cel és d'àmbre
cap al tard
i cada noia
es una nena en un terrat
quan el capvespre
gentil es tomba
i el dia esmena.
No llegiu les columnes dels crítics!
I com que una imatge val més que mil paraules,
us il.lustrem amb "els Crítics" d'en Gabriel Cornelius Von Max.
Venedors de monstres i addictes a la por
Aquests dies he vist la por cara a cara. Com la gent viu amb temor el dia a dia. Por de dir, de ser sentit, de ser descobert pensant, de ser associat a una idea política. Acceptem xantatges i feines per por de no tirar endavant; acceptem els mediocres i els covards per por de ser despatxats, acceptem hipotecar les nostres vides per si de cas necessitem una casa en propietat (cal tenir una inversió) o un cotxe (cal tenir un mitjà per desplaçar-se si surt una feina al Catllar, o si ens agafen cagarrines, o si explota la nuclear). Cal que ens cobrim les espatlles, cal assegurar-nos de que no ens la fotran.
Cal també que no es noti, que la por no aflori. Perquè fa por semblar vells, dèbils o tristos. Perquè si ets jove, optimista i valent prou se'n guardaran de fer-te mal.
Si no ets un d'ells, ho has de semblar. Sent pena pels pobres, sent-te satisfet de tu mateix, triomfa, parla més alt que els altres. Que no es noti que la teva vida és com una nafra, que et cases amb algú a qui has d'estimar perquè odiar-lo et fa paor (és perfecte per a tu, no sap com ets, i no ho sabrà, no li rebel·lis). Que no intueixin el fàstic secret dels teus dies, com et repugna l'apartament, com enveges els companys de feina, tan despreocupats en els seus càrrecs més segurs que el teu.
Ataca! No es notarà la por que tens a no poder-te defensar. Digues, i més alt el que ningú, el que tothom hauria de pensar, no el que tu penses, ni et paris a analitzar
Dispara! Contra els amics, saps que ho són perquè també tenen por d'odiar-te; dóna’ls motius, hostiga’ls fins que es revelin. Contra els parents; que vegin com lluites contra l’amor absurd que et professen i els costums inadequats a que t'acostumen, als favors mai retornats. Contra els que gosen dissentir, ¿qui són ells per queixar-se quan són més feliços que tu? I, finalment, contra els teus fills, que sàpiguen que els estimes perquè és natural i que no en són, ni en seran mai mereixedors, que mai seran el que tu havies projectat, que només son la teva obra, un instrument de la teva cuirassa, i rés més, que el creador no esmerça temps en abraçar l'obra fallida.
La increïble por de semblar massa intel·ligents, de ser diferents o de ser iguals a la resta; por de que sàpiguen que el futbol no ens interessa o de pensar que l’Estatut no afectarà en res les nostres vides. No ho diguem, no sigui el cas que els polítics ho sàpiguen i amonestin el departament. No hi ha lloc pera la ironia, ni per a l’esperança, ni per a l’evasió si aquesta no està programada.
Vivim amb por, mengem amb por, caminem amb el cap cot i guanyen, guanyen sempre, els que no tenen por perquè viuen de vendre’ns monstres.
I per sobre de tot, el pànic immens de descobrir-nos sent menys que una ombra del que haurien d’haver estat.
Però callem, no sigui cas....
D´or i hores
talment, s´escola
el meu reialme
adormit al resguard
d´una vela.
Què lluny el far!