El que queda del dia
Hem rebut un regal de El arqueólogo musical. Us en deixem una versió digital, que el disc de pedra és per a nosaltres.
"Georgia on my mind", interpretat pel Quintet Hot de Barcelona.
Crònica de societat per Jossie B.
que m'enterrin!
Cementiri - Modest Urgell Inglada (1839-1919)
El matalasser em va explicar ahir que la vida són tres matxembrats, un sac de guix i un trajo de fusta sense mànigues.
Simpathy fot the devil
Willi Site vs Herr Mittelmass
Avui ha transcendit als mitjans de comunicació la mort, durant la setmana passada, del pintor alemany Willi Sitte. A cop de teletip, mala llet anticomunista i ignorància, els diaris digitals (déu me’n guard d’ocupar cinc minuts de tele en això) s’han dedicat a presentar-lo com el "principal exponent de l’art per encàrrec del Politburó de la RDA" en uns fantàstics articles de periodisme-ficció en que Sitte és retratat com un agent de l’Stasi amb pinzell.
Si a algú se li desperta la curiositat (jo mai perdo l’esperança), aquí podreu trobar unes quantes dades fidedignes sobre l’obra i la vida d’aquest autor
El pintor i dissenyador gràfic Willi Sitte va néixer a Chrastava (Txecoslovàquia), l’any 1932. El seu pare, d’origen alemany, fou un dels fundadors del Partit Comunista Txec, ideologia que el pintor va defensar tota la seva vida.
Va començar a estudiar art a 1936 a l’ escola del Museu Industrial del Nord de Bohèmia, a Liberec, i més tard en el Hermann Goring Meisterschule de la que va ser expulsat per publicar una carta crítica amb els mètodes d’ensenyament del centre.
Els seus primers treballs estan molt influïts per l’estètica industrial futurista de l’època, amb una tendència més aviat decorativa, derivada de la formació en disseny tèxtil.
L’expulsió de l’escola li va comportar el reclutament forçós a l’exèrcit feixista, que el va enviar al front de l’Est el 1941, on va contraure icterícia. Convalescent, va ser traslladat a una casa de vacances a Itàlia, on va desertar unint-se als partisans italians.
En 1946, va tornar a la seva ciutat natal unint-se al SED, un grup anti-feixista alemany. Ja actiu en el moviment juvenil comunista dels anys 30, aviat es va traslladar al que llavors era la zona d’ocupació soviètica d’Alemanya.
En la postguerra europea la pintura de Sitte es polititza i especialitza en la critica al capitalisme servint-se d’al·legories, temes bíblics, filosòfics, mitològics amb una extrema agressivitat formal molt allunyada del que s’entén comunament com a “Realisme Socialista” ja que de realista en té poc i de socialista bastant més que l’art propagandístic stalinista, amb una tècnica personal de desestructuració de la imatge presa de Léger i Picasso i una paleta i temàtica més properes al muralisme mexicà.
Representant de l’escena artística més rebel i poc convencional de l’RDA, Sitte va defensar, la independència dels funcionaris culturals cosa que li va comportar problemes amb el seu partit, arribant a prohibir-li l’ensenyament, malgrat la seva militància i prestigi.
El 1972 la tercera Biennal de Florència el va guardonat amb la medalla d’or i el 1974, la unió d’artistes i artesans, (la Verband der DDR Bildender Künstler) el va nomenar Secretari General, càrrec que va ostentar fins 1988, mantenint una postura de defensa de la visió socialista del món rere la reunificació, com podreu imaginar, una postura molt poc còmoda per al govern reunificat, que encara avui aposta per l’Art de l’Oest com a símbol de la lluita per a la unificació alemanya i, per extensió a la construcció d’aquesta meravellosa Europa de l’Euro (sempre m’ha fet gràcia la definició).
Rere la caiguda del mur l’ostracisme institucional a que el sotmet el govern alemany el duu a una temàtica molt més intimista: l’audàcia formal de les seves eròtiques composicions, la transgressió d’apostar per una figuració no bucòlica, tant poc apta per al saló burgès com per al galerista de l’abstracte.
L’art de Sitte és encara considerat per l’establishment artístic alemany dins el calaix de ’propaganda’ de l’extinta Alemanya de l’Est, quan és, purament, creació artística feta per un marxista. La inclusió d’obres de Sitte en les retrospectives d’art contemporani alemany de la Neue Nationalgalerie de Berlín (2003) i Weimar (2012) ha estat un nou intent de contraposar els valors de l’art propagandístic al servei la RDz_SiteA, en contraposició dels valors sorgits a l’altre costat del Mur no encotillats com a art oficial i que van funcionar per lliure, tot i les pressions sobre les seves creacions.
Els alemanys, però, continuen valorant i col·leccionant les seves obres. Recorden Sitte com a dissenyadors dels cartells dels Jocs Olímpics del 80 i pels les seves impactants visions de la guerra i crítica social. Així m’agradaria també recordar-lo, dedicant aquest petit article, als "Senyor mediocritat" (Herr Mittelmass és el nom del quadre que il·lustra l’article) que porten tota la setmana omplint els digitals de merda convençuts de que els bons són els que els paguen i els dolents els que creiem en un món més just.
Avions de paper
Cinc cotxes patrulla -deu agents, pel cap baix- entren derrapant al centre de la ciutat. Els vianants s’aparten de les rodes in extremis: sirenes, càmeres de televisió, un alcalde que interromp el Ple per donar una ordre, mòbils que graven l’escena… Miami Vice? No, Reus.
Avui, cap a les 12 del migdia, els ciutadans que estaven a la plaça Mercadal han assistit atònits a l’acció desmesurada dels agents dels mossos contra “El Sitra” , un venedor ambulant habitual de la plaça. Un desplegament digne de Hollywood contra un sol home; la força de l’ordre públic contra la feblesa d’algú que, només, intenta sobreviure.
El motiu no el diran o s’escudaran rere conceptes legals, però la gent de la plaça el sabia -ja no enganyen ningú- per això la gent s’ha interposat entre els agents i el venedor que ha resultat lesionat pels agents, per això ha calgut demanar reforços, per això unes dues-centes persones han xiulat i escridassat els servidors públics quan han executat la detenció sense esperar que aparegués l’ambulància.
El motiu és el mateix pel qual, al novembre, mentre el col·lectiu de la Gent Gran de Reus protestava contra les retallades, la Sra. Alegret els ignorava demanant que la gent compri a Reus, en una campanya inútil excepte per vendre una imatge irreal de la ciutat.
El motiu és amagar que no s’està treballant per la gent, que hi ha misèria enganxada sota les ungles de la ciutat i que surt a la vista si rasques l’esmalt de lluentons que hi posen.
L’estretor que molta gent pateix, per Nadal, es fa més insuportable, per això cal enviar agents de l’ordre contra els que fan volar avions de paper.
Nightmare on Congress
Nightmare on Congress, the latest film from the creators of the horror series "I know what you did last Central Committee" and Re-Animated PSUC production, threatens to become the year success
In opinion of our redactors, who had the privilege of asist at the premier of the movie, this will become a cult film for nostalgics of Montalban’s "Murder in the Central comitee" and, maybe, the scariest movie of the year.
Here comes the synopsis:
We are in 2011, a small but historic Communist Party is reduced to a 150 people population in the asteroid red belt of Barcelona in a desperate attempt to take the initiative in its struggle against the Empire of Capital.So far so normalBut some weird incidents will happen during the conference, including discussions among the delegates in a pure Pulp Fiction style, alien conspiracies and a "Romero" touch in the treatment of the disturbing mass of humanity.
Aware of SPOILERS, we advance that the ending will be reminded in a way like the Tanhauser Doors’ escene at Blade Runner (and the same, like El Rosario de la Aurora) In fact, an evocative tale of human nature.
And some credits
- Fat girl from Tarragona who cried at the last row as The pathetic character who dies in the last scene
- The General Secretary as Captain of the Titanic (including pipe)
- Former head of organization as the Zylon infiltrate
- 101 congress voluntiers as the wooden arm zombies
- Several syndicalists as The Crib
and Last but not Least:
- The youngs as "this is not class struggle is generational change"
Tomorrow: world premiere from 9:30
Top reviews:
This film, which seesaws "The Last Days of Pompeii" and "Invasion of body snatchers" brings us the poetry of Raphael de la Ghetto.
Alexia Gorrina from NOU TREBALL
Go home, you don’t need to spend a simple minute looking at this infamous film. Really, you dont’t need to read about that.
PD: Comunism does’t exist
PDD: Our organisation is studying the possibility of taking legal measures against the producers for the fraudulent use of the trademarc PSUC in this film
EL ETE & El OTO from INICIATIVE REVIEW FOR GREEN THINGS
Invoque un nom
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Vicent Andrés Estellés
Dissabte 11, ens trobem al Fossar de les Moreres
Subversió a petita escala
Hem pres la imatge que acompanya l’article d’avui al Cafè de Reus. A sota d’un titular del Diari Espanyol un parroquià indignat ha acomplert la seva tasca subversiva del dia utilitzant la sàtira com a contrainformació. Alguna cosa ens falla si aquest és l’únic mètode que trobem per a dir el que pensem.
TRANSCIPCIÓ:
Diari Espanyol: El alcalde de Reus se siente con fuerzas para optar a la alcaldía
Parroquià subversiu: ELS EUROS DONAN MOLTA FORÇA
Juvenal Samsó
Palestina: les primeres llàgrimes de l'any
Reus:
dissabte 3 de gener
a les 18:30 hores
a la plaça del Mercadal
Convocant: Assemblea Ciutadana de Reus
Tarragona:
diumenge 4 de gener
a les 13:00 hores
a la Plaza de la Font
Convocant: Paraules per la Pau
Ho haveu vist!
1. La noticia segons la qual un bomber del parc de Reus s’ha declarat culpable d’haber provocat un incendi a Alforja
2. Un candidat d’ICV provoca polèmica al seu blog fent broma amb extremadura mentres al seu consistori es debat sobre el transfuguisme d’un altre menbre de la coalició ABG
3. Respectable militant de CiU es passeja per Reus amb samarreta del CCCP tot i explicant que no passa res perque "estan acabats".
Tot plegat és com un enorme programa de zapping
La quinta forca
Tant llunyà com el cim del Mont Fuji, el nou emplaçament de les Barraques al camí del Roquís. Per sort, el servei d’autobusos gratuïts arregla bastant la tornada.
Ulisses i la totxana + un PONT de mala baba
Ulisses (el pecat)
Quan Ulisses tornava a Itaca imaginava bé el seu palau: el pati amb columnes de fust roig com les terres dels conreus cultivats per esclaus, el coronament d’un negre profund confonent-se amb cel estelat de les nits a l’Hèl.lade. Els murs interminables en la seva geometria enigmàtica coberts d’imatges dels monstres amb que els pintors mai combatrien. L’alcova closa on Penèlop esperava teixint i desteixint el tapis de la seva vida solitària amb fils que el lligaven de pensament i d’esperit a la llar somiada.
Ulisses era molt ric, i en la seva riquesa niava el seu orgull d’home jove, de cabdill, d’aventurer. I quan va ser prou temps fora casa, quan va veure que de tots els monstres que sotjaven el mar, era l’Agent Immobiliari (seguidors d’Hermes el comerciant de peus subtils) el més temible adversari de l’home lliure, tornà a casa.
Va foragitar els Okupes del seu palau, va recuperar la possessió de la seva esposa i va construir pisos de cinquanta metres quadrats als terrenys de les cases dels esclaus, que va vendre (preu, el pes en or del propietari) a honorables ciutadans de Massàlia, Esparta i una parella d’ancians d’Helicarnàs que van emprar-lo com a segona residència, ja que de tots és sabut que les vistes d’Itaca són un bàlsam per a l’esperit dels amants de la democràcia.
La PONT (el pecador)
Parlant d’Illes, l’Illa 3 del pla parcial del. sector G.13 Mas Bertran de Reus, està mutant d’Itaca a Troya a passos ciclopis. Sembla ser que Polifem va entrar al consistori i ens va confondre a tots amb ovelles.
56208
Els nombres no són realitats; són signes que expressen realitats quantificades. Posem per cas 56208. Aquest nombre designaría una proposta, una entre tantes (concretament entre la 56207 i la 56209), una proposta que intenta modificar la Directiva 2003/88/CE . Aquesta proposta es sotmet avui a votació. Si s’arrivès a aprovar, modificaria un altre nombre, un signe que expressa una relaitat quantificada.
La nova directiva proposa augmentar la jornada laboral a tota la Unió Europea de 40 a 65 hores setmanals. És un nombre, no una realitat. Però aquest canvi, la simple modificació d’una xifra en un paper, és el signe que expressa la reducció de la nostra vida a una realitat quantificada. No sóm, ara, més que nombres, coeficients, dades de productivitat, realitats quantificades sense cap altre dret que èsser sumats, restats i dividits.
No he parlat de la multiplicació. L’he deixada X al final. La mutiplcació és una operació perillosa, puig que condueix a la reproducció de la resistència i a l’atzar de la diferència. La reproducció és l’operació pròpia de l’èsser humà, el que el dota d’humanitat i dignitat. L’home pot fer més, pot crear, pot inventar, pot convertir un petit signe pintat sobre una fulla en la representació d’una realitat quantificada. Pot, per exemple, deduïr d’uns quants mots, o d’una xifra, la relitat complexa que escapa als nombres i pot CANVIAR-LA. És doncs, moment d’operar, de multiplicar les forces com només l’èsser humà pot fer-ho. De demostrar que sóm quelcom més que un nombre a aquells qui tènen la ment d’acer i silici.
Il.lustració: Eneko
Memoria II (memòria futura)
Les sirenes del simulacre d’emergència química del Pla Seqta que haurien d’omplir l’espai del Camp, com un brunzit que només es pot sentir parant l’orella sobre els cotxes i barreres de ciment i ferro, esmorteïdes pes l’smog que cobreix perpetuament la ciutat de Tarragona. En aquests dies d’atacs de pànic colectiu generats per unes partícules voladores que fan molta por als pares d’alumnes de fora però aquí tenim assumides i de "conexions de conques fluvials", transports d’aigua en baixell i tren i transvassaments que no son transvassament em plantejo poso en dubte què estem fent per a sobreviure i com serà la memòria futura del món sense humanitat
Realit-art
Propostes compromeses entre l’art i la societat a "En Construcción". Arte Contemporáneo Versus Cooperación al Desarrollo. El seminari, que va tenir lloc el passat 24 d’abril va fluctuar entre la proposta de marcat caire social fins a les sorprenents propostes del treball de Clowns Sense Fronteres amb els Indis de l’Amazones. Entre el poc i el massa, entre el tot i el res, entre el control i el donar veu, entre el reforçar i el crear art, cultures i identitats. Ja ho he dit, compromeses entre l’art i la societat (no necessariament compromeses amb l’art o la societat)
El problema és: de quina cultura parlem quan parlem de cultura? De quina cultura parlen els artistes? Què fem dir als artistes els gestors culturals?
I aquí les respostes que no es van donar perquè a Caixaforum no es poden donar:
1. Aplicabilitat, transferibilitat, eficiència, innovació--> l’objectiu de la Bona Pràctica no es pot equiparar a l’Obra Bona
2. Aixó d’aquí
3. El que no van dir i diuen ara en el preciós "Tube que he penjat a dalt" continua sent pura i simplement perfecte. Llàstima que no es diguès així de claret quan tocava, en públic i no a l’ampara de la xarxa creadora, que esta deixant de ser un element de socialització per a ser un element de fantasia cultural.
Aculturació
Sopant en el meu local preferit de Reus, l’encantador Okaeri, un bar - restaurant d’ambientació japonesa regentat per Regina i Aleix, una parella reusenca enamorada de la cultura pop japonesa, sento un comentari que em deixa de pasta de moniato:
-"El que no em sembla bé es que ens vulguin imposar la seva cultura,” (aquí em penso que parlarem de globalització, del triomf del pensament únic i el model de grans superfícies i l’adotzenament de l’oferta d’oci, il·lusa de mi) “que vulguin que tinguem aquí mesquites"
Ah, no? Mesquites aquí no! Valgui’m Déu (Jesús, s’entén). En canvi restaurants japonesos sí. I comunes budistes! I si en algun país àrab es critiqués el culte cristià que passaria? Intolerants, antidemocràtics, violadors dels drets humans!
Cada dia hi ha més odi, i més por i un sentit més estricte, ximple i egoista dels drets del ciutadà. Com exercir la llibertat de culte sense espais de culte? La llibertat només és vàlida quan és per a tots. O sigui que, o tots moros, o tots cristians o, si m’apures tots ateus.
Per al que vingui amb ganes de bronca al blog li deixo com a il·lustració el preciós Mihrab de la Catedral de Tarragona, un record que en Ramón Berenguer IV (Raimond The Fourth) es va emportar de Medina Azahara quan va anar a saquejar-la, perquè havia estat la capital del més luxós, ric i avançat regne del Mediterrani, amén del més tolerant (a ells no els anava pas malament que hi haguessin esglésies al seu territori puig eren prou intel·ligents per saber que, com avui els musulmans espanyols, els cristians andalusins pagaven impostos i contribuïen a la riquesa de llurs comunitats).
Felicitació
El cartell , boníssim és d'una convocatòria passada però no m'he pogut estar de penjar-lo. Be, és un fet. Qui ens va parir! i ara ve la part "dificil": que si altes, que si electricistes, que si CÈDULA d'HABITABILITAT, que si paga per aqui que si paga per allí. Quan parlem de vivenda ens oblidem de que igual de terrible que aconseguir-la es mantenir quatre parets perquè t'hi deixin viure. Com pot ser tant complicat posar-te aigua a casa? Si almenys encara hi haguès fonts o rentadors públics, però la por al contagi-social, amagadada per la por social al contagi va acabar amb els serveis públics més bàsics en la segona dècada de la democràcia.
I més: no us perdeu el periple per a l'empadronament:
FUNCIONARIA A: "No els podem empadronar ja que hi ha unes altres persones empadronades en aquest domicili.
USUARI: Clar els que hi vivien avans, li hem portat les escriptures de compra del pis al nostre nom
FUNCIONARIA A: Doncs haurem d'obrir una investigació (com al CSI , escolti)
FUNCIONARIA B: Ompli un imprés solicitant que s'investigui
Oferta
rosa, rosae
